Sean Baker: "El sexe és tan essencial al cine com a la vida"
Sean Baker s’ha convertit en un cineasta fonamental explicant històries de treballadores i treballadors sexuals. A Starlet (2012), va observar la relació entre una jove actriu porno i una àvia viuda; a Tangerine (2015), rodada exclusivament amb tres telèfons mòbils, va contemplar un parell de prostitutes trans que decideixen venjar-se d’un nòvio infidel; a The Florida Project (2017), va parlar d’una mare soltera que recorre al treball sexual per mantenir la seva filla, i a Red Rocket (2021), va retratar un menyspreable actor de cine per a adults que intenta convèncer la seva nòvia adolescent perquè segueixi els seus passos. El seu nou llargmetratge Anora és la seva cinquena aproximació a l’assumpte.
¿Com se sent al guanyar la Palma d’Or?
De meravella, la veritat. Per a mi és un somni complert i la garantia que puc continuar fent les pel·lícules que vull i de la manera que m’agrada. Per descomptat, guanyar un premi així provoca cert vertigen. Poc després que me’l donessin, quan va aterrar l’avió que em portava de tornada a casa, van aparèixer al meu telèfon un munt de missatges de felicitació que incloïen frases com "això és només el principi" o "prepara’t per als Oscars", i em vaig atabalar una mica. Agraeixo tots els reconeixements que Anora obtingui, però no l’he fet amb l’objectiu que se m’obri cap porta. Mai he volgut fer pel·lícules de superherois, i això no canviarà.
Anora és la seva cinquena pel·lícula consecutiva que parla de la indústria del treball sexual. ¿Per què diria?
No ho sé, és un fet que no respon a un pla premeditat. Simplement, una pel·lícula va portar a la següent. Cada una d’aquestes aborda una variant diferent del treball sexual. Les he fet amb l’esperança que ajudin algunes persones a pensar en el treball sexual d’una altra forma, a deixar de tractar-lo com un tabú i estigmatitzar-lo. És una activitat que hauria de descriminalitzar-se i fins i tot de deixar de regular-se; el que cada persona faci amb el seu propi cos és un assumpte únicament seu.
Encara que sembla haver-hi canvis en aquest sentit, també Hollywood tracta el sexe com un tabú.
Sí, el sexe ha arribat a estar a punt de desaparèixer per complet del cine, i això sorprèn i espanta. Hi ha qui diu que es deu a una nova onada de puritanisme que afecta els Estats Units; d’altres asseguren que la culpa la tenen les noves generacions, que a causa de la seva sobreexposició il·limitada al porno a internet han deixat de tenir interès en els assumptes sexuals en general. M’és igual. El sexe és tan essencial al cine com en la vida, i fa por que es vulgui eliminar dels dos àmbits.
Una altra constant del seu cine són els entorns marginals. ¿Què l’atrau d’aquests?
M’hi sento pròxim. Per descomptat, no vull suggerir que la meva experiència és comparable a la de les treballadores sexuals, els desnonats i els traficants que apareixen a les meves pel·lícules, però fa tres dècades que faig pel·lícules i fins fa poc he viscut fent malabarismes per arribar a fi de mes. A més, en el passat vaig tenir problemes seriosos d’addiccions que em van mantenir en contacte amb la marginalitat.
¿Pot dir-se que el seu cine mira de desmitificar la idea del somni americà?
Quan jo era un nen, el somni americà era tenir una bonica casa amb jardí i un Cadillac aparcat a l’entrada, i poder enviar els nens a la universitat. Però en algun moment el concepte es va convertir en mer sinònim de riquesa i poder, de l’estil de vida de les Kardashian, del materialisme en la seva versió més basta. Però sí, les meves pel·lícules retraten gent que va créixer creient que els Estats Units són la terra de les oportunitats. Òbviament, els van enganyar.
Dimarts vinent, 5 de novembre, se celebren eleccions presidencials als Estats Units. ¿Què passarà si Trump torna a presidir el seu país?
Soc molt pessimista sobre això perquè, guanyi qui guanyi les eleccions al meu país, la gent perd. Ni tan sols hi ha opció de triar el menys nociu dels dos mals. Els dos partits, republicans i demòcrates, són opcions terribles. Prefereixo no pensa-hi.
¿Recorda quan va decidir que volia dedicar-se al cine, fer pel·lícules?
Notícies relacionadesDe molt nen. La meva mare solia portar-me a la biblioteca del barri i allà vèiem velles pel·lícules en VHS. Gràcies a això, un dia vaig conèixer Dràcula i Frankenstein, i al matí següent li vaig dir a la mare que de gran volia fer cine, volia fer pel·lícules. No tindria més de cinc anys. Més tard es va estrenar Star Wars i em va afectar profundament. Em vaig convertir en un de tants nanos que rodaven pel·lícules casolanes en format Super 8, i d’allà a l’escola de cine. El típic.
Ha dit que vol continuar fent pel·lícules a la seva manera. Però segur que ha rebut ofertes per disposar de pressupostos més elevats, i gràcies a Anora n’estarà rebent moltes més.
És cert, si hagués accedit a treballar per a alguna plataforma de streaming ara seria ric, però segurament no podria dormir tranquil a les nits. Per a mi és important fer pel·lícules que seran projectades en pantalles grans perquè el meu objectiu amb aquestes és transmetre amor pel cine, i crec que és francament difícil que algú s’enamori del cine si el consumeix exclusivament des del sofà de casa, tan a prop del telèfon i de la nevera. La gent està oblidant que poderós que és el cine quan s’experimenta adequadament, i és una pena.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Shopping Black Friday 2022: les millors ofertes d’Amazon
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- SHOPPING Helly Hansen té les millors rebaixes d’hivern: ¡a meitat de preu!
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia