Mar Coll: "La idea era acostar-nos a la monstruositat per entendre-la"

Hi ha relats sobre la maternitat que, afortunadament, han anat obrint camí, fent caure mites i dinamitant ideals com Les mares no, de Katixa Aguirre (Amsterdam Llibres, 2020), un llibre-bomba sobre una dona que acaba de passar per una cesària i s’obsessiona amb el cas d’un doble filicidi.

Feia poc temps que la directora de cine Mar Coll s’havia convertit en mare quan aquest llibre d’Aguirre va caure a les seves mans i també en les de Valentina Miso, la seva millor amiga des dels 10 anys i la persona amb qui ha escrit tots els seus projectes. Ara arriba la seva adaptació, molt lliure i que està protagonitzada per la gairebé debutant i extraordinària Laura Weissmahr, amb el títol de Salve Maria.

Coll, guanyadora d’un Goya a la millor direcció amb 27 anys per Tres dies amb la família, la mateixa que amb Tots volem el millor per a ella va certificar el seu do per radiografiar l’esfera familiar i els personatges femenins desubicats, torna a retratar una dona desconcertada, perduda i apallissada per la realitat, però ho fa passant-se a un thriller psicològic sobre com de salvaje pot arribar a ser el puerperi i el calvari en el qual es pot arribar a convertir "l’experiència més bonica del món", segons alguns. Amb un premi a Locarno, un altre en la Semini per a la interpretació de Weissmahr i un episodi de censura del cartell de la pel·lícula (perquè un pit, amb mastitis o no, encara és una cosa indecent per a alguns), la pel·lícula va arribar ahir a les sales de cinema.

¿Per què una pel·lícula sobre el costat fosc de la maternitat?

La societat parla molt del gran moment que és l’arribada d’un nadó i de com els nadons fan que la teva vida sigui millor. Jo ja havia començat a sentir discursos dissidents, tenia amigues mares que m’explicaven que no és or tot el que brilla. Vaig connectar molt amb la novel·la de Katixa i també amb el de Madres arrepentidas, d’Orna Donath. Abans de ser mare, des del punt de vista de filla, aquest pensament em semblava el súmmum. Com a fill sempre penses que els teus pares han sigut beneïts per la teva arribada. I no sempre és així.

Ha sortit de la seva zona de confort, el cine més observacional. ¿Com ha sigut rodar un thriller?

El tema era tan important que no volia fer una pel·lícula freda, de discurs o analítica, per a això ja estan els assajos i els articles. Volia fer una pel·lícula que impactés emocionalment, des de les vísceres. El gènere ens ajudava a convertir la pel·lícula en una experiència, una catarsi. Al final, és la història de com es disparen la por i les obsessions i necessitàvem un llenguatge que fos escampat, disparat.

Es tracta del descens de Maria fins a la bogeria.

Sí, la idea era poder acostar-nos a la monstruositat per poder entendre-la. Volíem una immersió. Es tractava de fer un cine molt expressiu i no deixar temps ni per pensar. Ja pensaràs quan surtis del cine. Hi ha una sensació de desemparament, de no entendre, que té molt a veure amb un moment que és molt irracional. La protagonista no és capaç de tenir una relació lúcida amb l’entorn sola. Per moments, quan està amb la seva parella, sembla una persona més centrada, però quan està sola, que és el 90% del temps, acaba sent devorada per la por i la foscor.

La pel·lícula té moments de terror. Però si has sigut mare són el dia a dia, escenes molt naturals.

És que el puerperi és un moment molt fort. Per això pensàvem que es podia explicar com una pel·li de terror, perquè conté tots els elements perfectes de gènere: l’estat irracional, sense dormir, amb la percepció alterada, es desperten pors enormes perquè la responsabilitat i el pes són gegants, tens un nadó que depèn al 200% de tu... Tot és cos, tot és pell, tot són fluids. El teu cos ha canviat, com a Alien. La lactància, la cesària i el part són experiències radicals. I és un moment en què estàs connectada amb una cosa més atàvica, més animal i irracional, de molta fragilitat emocional. Quan acabes de tenir un nadó, i jo això ho recordo perquè vaig al·lucinar i estava molt agraïda, ens van citar 45 vegades el primer mes: et controlen, vigilen el nadó i la mare, et pregunten si tens pensaments autolesius o de lesionar el nadó... Són reaccions habituals, fins a cert punt.

Hi ha un moment en què la parella de Maria li pregunta si ha fet alguna cosa malament. ¿Com va perfilar el personatge d’ell?

És un personatge que defenso bastant perquè no ho té gaire fàcil. M’identifico molt amb ell. És un optimista perfecte. Prefereix estar en la llum que en la foscor. Potser és aquest el seu gran pecat. Ho té difícil perquè és tan gran l’estigma que pesa i el tabú que hi ha sobre aquest tema, que ella és incapaç de dir-li el que li passa. També hi ha un problema, una bretxa que és insalvable: ¿com has de veure una cosa que no saps ni que existeix? ¿Com has de veure que la teva dona rebutja el seu nadó quan això et sembla ciència-ficció? Sempre pensem que això li pot passar a una mala persona, a algú desgraciat o dement. Jo no ho hauria fet millor que ell.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Creu que els homes aniran a veure la seva pel·lícula al cine?

Quan la vam ensenyar la primera vegada, un dels distribuïdors em va dir: has fet una pel·lícula per a homes. Déu sabrà què volia dir. No sento en absolut que sigui una pel·lícula per a dones. També perquè crec que desborda una mica el tema de la maternitat, parla molt de la culpa, la monstruositat i la salut mental. Qualsevol que hagi viscut una situació límit es pot identificar amb una persona que està perdent el control.