El jazz espiritual beneeix el nou Molino

E l percussionista de Chicago Kahil El’Zabar, gairebé en trànsit, empenyia des de la bateria una imparable versió de Resolution de John Coltrane, segon moviment de l’obra magna del jazz espiritual, mentre una parella d’espectadors degustava unes croquetes de cua de bou en homenatge a Serrat –així figuren a la carta– i un parell de còctels. El Molino va reobrir ahir a la nit com a sala de concerts amb sopar i copes, una fórmula poc comuna a Barcelona. Tot en la proposta és una delikatessen, des de la carta de plats i begudes fins a la programació artística. La nova etapa de la sala del Paral·lel, ara gestionada per l’empresa que organitza el Festival Cruïlla, arrencava amb el concert d’una figura de culte del jazz contemporani. Kahil El’Zabar celebra 50 anys al capdavant del seu projecte Ethnic Heritage, però mai fins ara havia actuat a Barcelona. Paraules importants, o almenys, paraules majúscules per a sibarites.

En la seva estrena, El’Zabar va invocar al Sant Cristo gros del jazz modern. A la bateria, però també assegut sobre un caixó flamenc o polsant les làmines de metall de la kalimba, un petit instrument de metall d’origen africà i so dolcíssim, El’Zabar va interpretar clàssics de John Coltrane, Miles Davis, Duke Ellington i McCoy Tyner. Però tot i que es tractava de peces arxiconegudes en el repertori del jazz modern, el veterà músic de Chicago i la seva banda les van fer seves per complet. Res de clixés ni llocs comuns. Amb El’Zabar tot és poc convencional, començant per la formació. Ethnic Heritage són un saxo baríton, un trompetista que es desdobla en percussionista, un violoncel i el mateix El’Zabar, multiinstrumentista, cantant i artista d’una presència escènica imponent. Assegut al caixó, amb un grapat cascavells lligats al turmell, tenia l’estampa d’un guru i, alhora, d’un model de passarel·la –cosidor des de jove, El’Zabar va dissenyar, entre d’altres, els turbants de Nina Simone i el vestuari de la banda de hip-hop A Tribe Called Quest, però aquesta és una altra història.

La seva presència és magnètica i el seu efecte sobre el públic, també. Després de la fanfàrria de la seva potent versió de John Coltrane, El’Zabar entonava una dolça lletania soul –"deixa que el teu cos i la teva ment escoltin el teu esperit", cantava– i la platea emmudia. Ni el vol d’una mosca, ni el xocar dels vasos que els cambrers feien circular amb perícia entre les taules. Res. La fórmula de música més restauració va funcionar, almenys el primer dia. El’Zabar va conquistar la sala amb el terrabastall del free jazz però també amb la delicada música que produïa quan canviava la bateria per la kalimba. All blues, el clàssic de Miles Davis, va sonar com un dolç murmuri, Caravan, de Duke Ellington, tenia una energia pròpia i diferent de l’original. "Esperem haver compartit alguna cosa amb vosaltres aquesta nit", va dir per acomiadar-se. I ho va aconseguir sens dubte. Divendres vinent, dia 8, torna a El Molino, per a qui vulgui comprovar-ho.

Notícies relacionades

Un final feliç és necessari

El disseny de moda espanyol culmina la seva recuperació

Kahil El’Zabar

El Molino 1/11/2024