Una tragicomèdia beneïda sense voler per Errejón

La història de Patrick va captivar el pintor, il·lustrador i dissenyador Sergio Mora (Barcelona, 1975) quan en va tenir notícia. Ara, la utilitza com a desencadenant d’una tragicomèdia surrealista sobre la lluita actual que hi ha entre el masclisme i el feminisme, amb l’aparició estel·lar d’una trans: La rocambolesca historia de la película ‘La chica de serie-B’ (Autsaider Comics).

El pare de Milicent Patrick va ser superintendent de la construcció del castell Hearst, el colossal Frankenstein que el magnat de la premsa sensacionalista William Randolph Hearst es va fer edificar a San Simeon (Califòrnia) amb elements arquitectònics antics comprats a Europa, Espanya al capdavant. Als jardins hi havia animals salvatges. Allà Patrick passava molt de temps de petita. "Això ja la devia predisposar a la fantasia –diu Mora–, perquè és un lloc irreal per molt que existeixi". No és tan diferent el que va fer Hearst amb l’arquitectura i l’art europeus antics del que fa Mora amb la cultura popular moderna de tot arreu. "Hòstia, no ho havia pensat, però totalment d’acord –admet–. El meu treball també és un caos que d’alguna manera encaixa". Els còmics d’idil·li dels 50 són la referència principal de la part gràfica de la nova obra de Mora.

Embolic de parella metafísic

La chica de serie-B (per abreujar) és una novel·la amb suculents empelts d’il·lustració i còmic. "Una novel·leta barata –puntualitza Mora–. Em sento còmode en aquest híbrid. No em sento prou escriptor per fer un llibre sense dibuixos i no em sento prou bon dibuixant de còmics per llançar-me a fer un còmic tan complex. Té a veure amb les meves carències, amb buscar un espai on pugui donar el millor de mi mateix".

L’àlbum és un metafísic embolic de parella fet amb materials sensibles: masclisme, feminisme, maternitat, lluita LGTBI i fins i tot fanatisme religiós. La vilesa de la televisió, que també juga el seu paper a La chica de serie-B, ja no és una qüestió delicada. "Són els temes d’avui –assenyala l’autor–. Al personatge de Milicent Patrick als anys 50 li poso un mirall en el present. És un terreny molt fèrtil per a la comèdia perquè tots venim d’una educació masclista i ens trobem en un moment d’aprenentatge. La història m’anava posant les bromes amb safata a mesura que anava escrivint. Ha sortit una espècie d’antimanual de com hem de comportar-nos".

¿Tem que les bromes de La chica de serie-B no puguin semblar-li hilarants a tothom? "Sí, puc rebre per tot arreu, però volia assumir el risc –diu Mora–. Penso que estem tots molt constrets i tenia ganes de dinamitar una mica la situació per relaxar-la. Hi ha grans comèdies sobre temes molt dramàtics. Si no podem riure, la realitat és una olla de pressió sense vàlvula d’escapament".

Res és massa passat

I just quan Mora publica La chica de serie-B, va i esclata el cas Errejón. "En la ficció, de vegades descartes coses perquè et semblen massa passades i evidents –reflexiona–. Quan me’n vaig assabentar, vaig pensar que l’editor l’havia contractat per fer un truc de màrqueting per al llibre".

Mai una traca valenciana havia tingut l’efecte hilarant que té la que explota en la manifestació del 8M on conflueixen tots els vectors del pla present de La chica de serie-B. La cultura popular espanyola és una mina per a Mora, que té en el personatge Botijoman una espècie de divisa. "És que és una cultura que ofereix recursos per a tot a l’hora d’explicar una història –observa–. M’encanta barrejar la cultura ibèrica i la cultura cinematogràfica i televisiva nord-americana. Jo mateix soc el resultat d’aquesta barreja".

Notícies relacionades

Un final feliç és necessari

El disseny de moda espanyol culmina la seva recuperació

Zemeckis més Berlanga

Devorador de pel·lícules, sèries i programes, i no tant de llibres, l’artista pensava mentre desenvolupava La chica de serie-B en Robert Zemeckis i Luis García Berlanga. "Crispetes i rotllo cañí", resumeix. Sense oblidar la criatura creada per Milicent Patrick per a La mujer y el monstruo. "És una icona de la cultura de sèrie B que ha transcendit el cine per marcar també un territori en la música, a través per exemple de The Cramps, i el còmic –informa–. Un territori de fantasia amb una mica de terror naïf".