BCN embogeix amb els clàssics

Al Goya, aquesta setmana s’acomiada La comedia de los errores, una altra obra del famós dramaturg anglès, i l’Espai Lliure acollirà d’aquí a unes setmanes l’aclamada autoficció d’Andrea Jiménez, Casting Lear, una peça que convida a reflexionar sobre la relació amb els pares inspirada en El rei Lear. Al novembre arribarà Anna Karènina, una adaptació de la novel·la de Tolstoi protagonitzada per Ariadna Gil a la Sala Gran del TNC. I al desembre serà el torn de l’aplaudida posada en escena de David Selvas d’El misantrop, de Molière, estrenada al Grec, que farà temporada al Lliure de Montjuïc, on després de Nadal s’estrenarà Electra, una revisió actual del mite dirigida per Alícia Gorina.

Ens posen un mirall al davant

El perro del hortelano, de Lope de Vega, una versió essencial i plena de gags de Paco Mir, se’n va del Poliorama, on demà arriba El tenoriu, una versió còmica inspirada en Don Juan Tenorio protagonitzada per Andreu Buenfuente i Sílvia Abril i amb tot venut. Mentrestant Mar i cel, el musical de Dagoll Dagom basat en l’obra d’Àngel Guimerà, navega de nou pel Victòria davant d’un mar de butaques plenes d’espectadors.

Al teatre Romea, a final de mes, es podrà disfrutar d’un altre clàssic català, una deliciosa versió de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, amb posada en escena de Joan Arqué i música en directe de Judit Neddermann. I El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca, desembarcarà amb la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, en una de les últimes direccions de Lluís Homar abans de la seva polèmica sortida.

¿Quants Shakespeares poden arribar a programar els teatres barcelonins? Aquesta temporada segur que se supera un nou rècord perquè, més enllà dels quatre esmentats, La Perla 29 redobla l’aposta pel poeta amb dues peces dirigides per Oriol Broggi. La primera, una versió molt lliure de Macbeth en català i anglès amb música en directe de The Tiger Lilies "que tindrà un toc cabareter", diu el director. Després arribarà La tempestat. "Serà una bona manera de recuperar el Festival Shakespeare i tenir una projecció internacional", diu Broggi. Per a ell, la fascinació pels clàssics és ben natural. "Els necessitem. Sense aquest diàleg amb ells no és possible entendre el món contemporani", afirma.

"Els clàssics ens defineixen. En el fons no hem canviat tant. Estem envoltats de pantalles; la comunicació és immediata. La nostra essència, però, no ha canviat. Els clàssics ens posen un mirall al davant i ens reflecteixen com a persones i com a societat. Cal que ens mirem en aquest mirall i reflexionem", assenyala Pepón Nieto, un dels protagonistes de La comedia de los errores.

"La curiositat innata de l’home per saber cap on anem només es pot descobrir sabent com hem sigut, i d’aquí ve l’interès pels clàssics", apunta el director Andrés Lima. "Són obres que han passat un filtre. Del barroc se’n sap el nom de 5 clàssics quan n’hi havia 800. La seva qualitat els ha fet perdurar, i per això són tan fiables", afegeix Lima, Premi Nacional de Teatre el 2019. Una de les seves últimes apostes ha sigut Edipo rey, la tragèdia grega de Sòfocles, escrita fa més de 2.500 anys. "La memòria, que té a veure amb el clàssic, és fonamental per saber qui vols o no ser. Només aprenem dels nostres errors", afegeix.

Per a Cristina Genebat, una actriu que aquests dies interpreta La gavina, els clàssics ho són "perquè sempre tornen", perquè tenen una cosa per dir-nos i perquè penetren en els insondables conflictes de l’ànima. "Que avorrit que seria fer-los sempre igual. Necessiten una lectura contemporània perquè el públic d’avui hi empatitzi, s’emocioni i faci la seva pròpia catarsi. Aquesta és la missió del teatre". Fent un símil amb la moda, afegeix: "Un clàssic és un fons d’armari, un vestit que no passa mai de moda, que vas actualitzant amb complements diferents". La posada al dia també és clau, per a Lima: "La forma d’expressió ha de ser completament contemporània perquè has de mirar els clàssics però també el públic d’avui".

Han de coexistir

El dramaturg Albert Boronat afirma: "Els clàssics ens atrapen perquè ens expliquen que el temps no existeix. Ens causa plaer veure que continuem sent nosaltres mateixos. La nostra comunitat no és només present aquí i ara, sinó que és una llavor d’explosió d’humanitat. Si veiéssim un clàssic sense saber que ho és potser no funcionaria de la mateixa manera. És important saber que és un clàssic perquè l’experiència sigui completa".

La directora Alícia Gorina va sorprendre la temporada passada amb Ifigènia. Va quedar tan enganxada a la tragèdia grega que aquest any estrena una versió d’Electra a partir de les versions de Sòfocles, Eurípides i Èsquil. En l’època d’estudiant no valorava tant els clàssics. "Llavors creia que el teatre havia de ser d’aquí i d’ara, però ara ho veig diferent. El teatre contemporani ha de coexistir amb els clàssics", assenyala. "El que m’agrada del teatre grec és que permet aprofundir en les arrels del teatre occidental".

Notícies relacionades

La bellesa més fosca i desolada

La mort i la decadència ja no són tan divertides

En l’òpera i el ballet regnen els títols clàssics. En la lírica, els programadors necessiten hits com La traviata, Madama Butterfly, Carmen o La flauta màgica. En el ballet, El lago de los cisnes i Giselle segueixen a les programacions dels grans teatres.

"Les obres clàssiques tenen una mica de misteri. El públic vol descobrir què amaguen obres tan reconegudes i comentades que han superat el pas del temps", apunta Lluís Magrinyà, el responsable de la col·lecció "Clàssics" d’Alba Editorial. A diferència del teatre, l’òpera o el cine, en què cada creador quan s’enfronta al text ressalta el que més li interessa, en el món editorial el text es manté igual, renovat a còpia de traduccions cada cert temps. "El valor consisteix a mantenir la màxima fidelitat a l’original", diu Magrinyà.