La mort i la decadència ja no són tan divertides

De sobte, te n’adones que és allà, flotant en els àlbums moderns de molts artistes veterans: el de Bruce Springsteen, amb la seva carta als amics desapareguts; el de Depeche Mode, remarcant el que el serf deia al general romà (Memento mori: recorda que moriràs); Bob Dylan i el seu black rider; Nick Cave i l’abraçada a la gent estimada que s’ha mort; el final del cicle vital a què al·ludeix Neil Young. La dama de la dalla ha passat de ser una figura metafòrica per jugar en l’imaginari líric a convertir-se en un actor molt real, ja sigui per la pèrdua de persones pròximes, per la percepció de proximitat de la mateixa extinció o bé per totes dues coses alhora.

És significatiu el cas de The Cure amb el seu flamant Songs of a lost world, perquè es tracta d’un grup que ja de jove va cantar a les tenebres i va donar a la mort un enfocament romàntic. I penso en corrents musicals com el rock gòtic, el metall, el grunge i l’emo, i aquest gruix de cançons que al·ludeixen a l’ocàs, l’hecatombe i el judici final, i que han donat una cobertura plàstica atractiva a la decadència i el deteriorament mental, a la processó del cementiri i a l’irresistible encant de la ultratomba. Adorables cants sobre aixafar caps, ser enterrat viu o tenir una malaltia degenerativa en grau terminal.

Tot està bé, l’art és lliure (o hauria ser-ho), però allà abundaven la fantasia i l’abstracció, la metàfora i el punt de fuga oníric, i la mirada a la mort com un fet distant, que no t’interpel·la perquè tens 20 anys, o 30, i t’agafa lluny. Hi ha hagut excessos d’afectació, però fins i tot del fill de casa bona que es fa el torturat i que diu que entreveu els abismes n’han pogut sortir bones cançons. Molta imaginació, un afany de sacsejar emocions fortes i, també, una mica de conya. Però la festa es va acabar, el teu germà s’ha mort d’una malaltia inesperada, has vist els pares esllanguir-se i segons quines invocacions de la tragèdia ja no et semblen tan divertides.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tabú social

La mort sempre ha tingut alguna cosa de tabú social, tot i que, ben mirat, en la música no tant, i menys en el rock. Però s’ha invocat amb un afany recreatiu, novel·lesc, escapista. Ara aflora amb sentit de la realitat i una certa urgència. Robert Smith deia aquests dies (a la BBC) que les seves noves cançons, tan lúgubres i abatudes, li han donat molta més feina, i més patiment, que no pas les que escrivia fa 40 anys. Això no fa de Songs of a lost world un àlbum necessàriament millor, però sí més commovedor.