Mudar-se cada Halloween a una casa terroríficament interminable

Hi havia una vegada una casa que creixia per dins. Una casa que era tan gran que un equip d’espeleòlegs t’havia d’ajudar a recórrer-la. Més aviat, a intentar trobar-li el final. Perquè aquella casa era interminable. I cada pas que s’hi feia, t’allunyava més de la teva vida, i del món. Aquesta és la casa dels Navidson. Està en algun lloc de l’entorn rural de Virgínia, a quilòmetres de Washington D.C., el lloc que en tan sols un parell de dies tindrà un nou il·lustre veí, tot i que esperem que sigui veïna, que estigui destinat a ocupar una altra casa, més famosa que la dels Navidson: la Casa Blanca. Mark Z. Danielewski va escriure una obra mestra, la novel·la més interactiva i terrorífica que probablement s’hagi escrit mai, i després va desaparèixer, però no passa un sol Halloween en el qual no reaparegui.

Publicada en un llunyaníssim any 2000, La casa de hojas de Mark Z. Danielewski va arribar a Espanya 13 anys després. Dues editorials independents –Alpha Decay i Pálido Fuego– es van aliar per publicar el que sembla el manuscrit d’un manuscrit que es descompon pàgina a pàgina, i creix, com creix la casa que conté, i acaba convertit en una història fantasma de fantasmes, la que s’explica que va passar, i la que es veu mentre es llegeix. Perquè vet aquí el fascinant de l’exercici encara per igualar de Danielewski: el que llegeixes tu és el que està llegint un dels seus protagonistes –la veu i peripècia del qual, la d’un politoxicòman gens fiable, s’amaga als peus de pàgina– sobre el que es va veure en un documental. El protagonista del documental era Will Navidson.

Portava barret

Will, un famós fotoperiodista, un guanyador del premi Pulitzer, es trasllada a la casa d’Ash Tree Lane –la casa de hojas– amb la seva dona i els seus dos fills. El matrimoni fa aigües. Però, una vegada arriben allà, tot comença a deixar d’importar. Will s’obsessiona pensant que la casa és més gran per dins que per fora. La contempla, però no sap ben bé el que està veient. És llavors, per poder fiar-se del que veu, quan grava el que passa. El que llegeixes està sent vist, i tu ho estàs veient, i el que aconsegueix aquesta narració en mirall –tu n’ets l’únic testimoni, una altra vegada, com ho va ser el compilador d’aquest material en el seu moment– és aterrir-te fins al punt de no poder evitar que tota l’estona vulguis mirar per sobre de l’espatlla mentre estàs llegint. Perquè sospites que hi ha algú darrere de tu.

He llegit terror des de petita, i mai he sentit res semblant al que La casa de hojas és capaç de produir. No sé fins a quin punt Danielewski, amb qui vaig passar un agradable matí fa una dècada a Barcelona –portava barret. Deia que el barret el convertia en escriptor, almenys per als altres; que podia treure-se’l i ser ell mateix en qualsevol moment–, és conscient de fins a quin punt va fer caure alguna mena de barrera de l’inconscient a través del formal –perquè la novel·la és un repte en molts aspectes: les pàgines es taquen més o menys en funció del moment que es viu, les paraules componen un escenari, són l’escenari–, però el cert és que ho va fer. I després es va embarcar en un projecte que l’està enterrant.

Cancel·lada per falta de lectors

Danielowski, que, per cert, és fill del cineasta d’avantguarda Ted Danielewski i germà de la cantant Poe –que, entre altres coses, ha compost la banda sonora d’Alan Wake II, la segona part del videojoc que va sobre un escriptor de terror que viu les seves pròpies històries–, es va proposar escriure una novel·la serial en 27 volums protagonitzada per una nena de 12 anys que es troba un gat. La va titular The Familiar. Va publicar-ne cinc volum i així va completar el que va considerar la primera temporada de la sèrie. Això va passar el 2017. Res s’ha sabut d’ell des d’aleshores. Bé, en realitat sí. Va dir en una ocasió que el més probable és que no hi hagi més volums de The Familiar. Que podria, com una sèrie audiovisual, ser cancel·lada per falta de lectors, en el seu cas.

No obstant, l’èxit previ no és un èxit menor, tot i que injustament ho sembla. Perquè l’apel·latiu de novel·la de culte només serveix per escombrar una obra que està fora de qualsevol sistema, considerar-la un element estrany que mai va formar part de res, no allò que està indicant el camí. Perquè La casa de hojas hauria de ser una novel·la a estudiar i a intentar imitar per potser trobar un híbrid que sempre ha existit però que no hem sigut capaços de veure.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sàvia, tot i que descontextualitzadament, Leanne Shapton –l’autora de Bocetos de natación (Blatt & Ríos)– practica en Libro de visitas. Historias de fantasmas (Comisura) un híbrid interactiu que passa pel visual i pel documental, una cosa que va poder ser i que potser va ser, i que, d’alguna manera, t’implica.

El que llegeixes és el que està llegint un dels protagonistes –la veu del qual s’amaga als peus de pàgina– sobre el que es va veure en un documental