Andreu Buenafuente, Sílvia Abril i Carles Sans: "Hem d’estar a l’altura d’‘El Tenoriu’ i de la confiança del públic"

¿Per què s’han decantat per El Tenoriu per debutar junts?

Andreu Buenafuente (A. B.): Forma part d’una intuïció derivada d’un interès per la figura de Joan Capri per la meva banda des de fa temps, gràcies a la qual vam descobrir aquesta fita comuna de Mary Santpere i ell: la seva versió de broma de Don Juan Tenorio. L’hi vaig proposar a ella i no s’hi va poder negar, és clar.

Sílvia Abril (S. A.): Jo encantada de la vida. Totes les idees de l’Andreu són tan bones que no t’hi pots negar. A més, la possibilitat de treballar junts al teatre em venia de gust. Hem fet molta televisió junts, com el Leitmotiv, però feia temps que no coincidíem en un projecte.

¿Què suposa treballar i conviure compartint escena i família?

A. B.: Quan hi ha tanta confiança i experiència en el món de la comèdia el que vols és fer les coses fàcils. Estem molt alineats en aquest sentit i feliços d’estar a les ordres d’un director i d’un projecte que ens entusiasmen.

S. A.: Per sort, encara ens admirem molt i ens fem gràcia. L’Andreu és molt graciós treballant. M’ha sigut fàcil. M’ha costat més obligar-lo a repassar el llibret, un hàbit que no té i és molt necessari en el teatre, perquè, una vegada en escena, tot flueix. Ha sigut una manera de retrobar-nos que disfrutarem molt. Si haguéssim d’estar tres mesos amb l’obra potser ens en cansaríem, però són tres setmanes.

Sílvia, l’any passat estava en aquest mateix teatre amb una obra dirigida per Paco Mir. Aquesta vegada ho fa a les ordres de Carles Sans.

S. A.: Ara només em queda treballar amb Joan Gràcia, el tercer Tricicle. Hauré d’anar a veure si em fitxa per lluir cames al Lío d’Eivissa.

A. B.: És una tranquil·litat que et mani algú altre. Com relaxa després de tota una vida capitanejant equips i donant sempre l’última paraula. M’ha passat molt poques vegades però aquí he pogut cedir el poder a un altre perquè jo ja tenia prou feina. Ha sigut gratificant comptar amb algú com ell i amb tots els intèrprets: Anna Bertran, Roger Julià i David Olivares, perquè hi ha hagut molt bon ambient. El Carles dirigeix amb mà de ferro però guant de seda. Era un plaer venir a assajar. El Carles, a part de bon amic, té molta experiència i hem fet match. Per a mi aquest projecte suposa un salt cap endavant.

¿Nova etapa?

A. B.: Sempre estic obrint noves etapes. No sé què em passa que, com més gran em faig, més coses provo. Agraeixo haver pogut sortir de la meva zona de confort, un concepte que ja ha caducat. Sortir de casa meva, que és el plató, per ficar-me en la disciplina teatral. N’he après molt.

L’humor en vers no és fàcil.

Carles Sans: El vers t’obliga a seguir unes normes. Però aquest muntatge és un caramel. Té tots els ingredients perquè faci riure i surti bé: còmics extraordinaris, gent amb moltes idees i un text posat al dia per Isra Solà amb grans dosis d’humor. El problema és passar-se, perquè el vers té unes regles. La meva obsessió era que s’aprenguessin el text .

A. B.: Jo vaig complir. El vaig estudiar a l’agost, una cosa que no havia fet mai, ni tan sols en la meva època d’estudiant.

¿Què té Buenafuente de Capri i Abril de la Santpere?

A. B.: No ho sabrem mai. A Capri el definien com el català emprenyat. A la meva manera, soc hereu d’aquest estil d’humor, però fet a la meva manera. Jo no estic tan emprenyat, però sé actuar com si ho estigués. A l’obra no vaig tant de Tenoriu Andreu, sinó de Tenoriu Capri.

C. S.: La gent anava a veure el Capri fent de Tenorio. Ell entrava i sortia del personatge quan volia. Ara, anys després, es produeix un fenomen similar. La gent vol veure l’obra, però sobretot vol veure actuant l’Andreu. I ell fa com Capri: tota l’estona és ell entrant i sortint del personatge.

¿Com és aquesta versió?

C. S.: És una desconstrucció del mascle, del Don Joan, d’aquest masclisme ranci que avui no s’agafa per enlloc. Aquest és l’anti Don Joan. Li costa escalar un balcó...

S. A. : Mary Santpere feia 1,80 i tenia un físic molt potent, i en treia molt partit per fer riure. Ella, per damunt de tot, era una pallassa. Físicament no m’hi assemblo gens ni tampoc intento imitar-la, però soc una pallassa, sé treure punta a tot. El meu homenatge va en aquesta direcció, a jugar-ho tot a favor de la comèdia a partir de les fotos i imatges que he vist d’ella. Si alguna cosa compartim és que ella era molt gamberra, i això mateix intento amb Doña Inés.

En aquesta versió, ¿és ella la que realment porta els pantalons?

S. A.: Doña Inés empodera. Al final es planta, agafa la iniciativa i fa un gir a l’obra.

A. B.: L’Isra ha recollit l’herència dels anys 60 i 70 del teatre popular català de fer broma amb un gran text del teatre espanyol burlant-se del romanticisme carrincló i masclista. Nosaltres seguim aquesta línia i hi afegim un gir final.

Les entrades es van esgotar fa temps. ¿Suposa més o menys responsabilitat?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A. B: Per a mi, que vaig néixer patidor, és una responsabilitat, perquè hem d’estar a l’altura de la confiança dipositada en nosaltres.

S. A.: Però no haver de preguntar-te si el públic vindrà o no és un gran satisfacció. Saber que el teatre estarà ple a vessar és garantia que la cosa anirà bé.