Un llampec va sonar al Raval

Diumenge a la tarda, en l’històric club JazzSí, tancat des de mitjans de l’any passat, va tornar a sonar música. I no una música qualsevol. El saxofonista i compositor Ken Vandermark, puntal de l’escena més lliure del jazz de Chicago, feia parada en el petit local del carrer de Requesens. Va ser un concert puntual, un avanç del que podria tornar a ser el JazzSí quan els seus nous gestors, antics programadors del desaparegut Milano Jazz Club, aconsegueixin posar el local del Raval una altra vegada en marxa. Això sí, abans cal fer les corresponents reformes i treballs d’insonorització i aconseguir una nova llicència per a un local que fa anys va ser un punt calent de la música a Barcelona. En el club que el Taller de Músics va obrir el 1992 s’havien vist grans coses en matèria de jazz però també de flamenc. Aquí van tocar músics nord-americans que feien classes al Taller en els anys 90, com Jeff Ballard i Bill McHenry. Aquí van cantar Enrique Morente i Carmen Linares. I aquí, segons explica ella mateixa, es va forjar Rosalía. Després, el JazzSí es va anar esllanguint.

Des de la desaparició del Milano Jazz Club, que va tancar el setembre de l’any passat, els seus antics programadors buscaven un nou espai. I d’acord amb el Taller de Músics, actuals propietaris del local, es van proposar recuperar el JazzSí. Tot indica que ho aconseguiran. Compten amb el suport de les administracions, però falta que l’Institut Municipal de Paisatge Urbà doni el vistiplau al projecte de reforma. Mentre no arriba el permís van decidir llançar una capa a Vandermark, que aquests dies girava per Europa i no trobava data a Barcelona. «Totes les ciutats necessiten espais com aquest», va dir Vandermark, que sap bé del que parla. L’imponent saxofonista ve de la cultura del «fes-t’ho tu mateix» i l’ètica del punk rock. I amb aquest esperit es va organitzar l’estrena a la ciutat del seu nou grup, Edition Redux. Va fer falta poc: quatre focus vermells apuntant al sostre i dues senzilles barres de llum blanca que donaven a l’escenari un aspecte misteriós, una petita taula en un lateral on s’amuntegava el marxandatge –discos, bosses, samarretes– i una coberta amb unes quantes begudes, unes rastelleres de cadires que alguns espectadors es van encarregar de desempolsegar abans del concert. I llestos.

A Edition Redux, Vandermark s’envolta de tres joves músics del planter de Chicago que manegen amb la mateixa facilitat música improvisada, composicions d’arranjaments finíssims, punk, funk, jazz i soroll. Són tuba, bateria, teclat i vents que naveguen a tota velocitat entre trams de fúria i de calma, amb canvis de ritme que apareixen del no-res i transformen el paisatge constantment. El que arrencava amb un caminar mecànic es transformava en un vendaval, el que primer era un remolí de notes es convertia en un groove digne d’un directe de The Doors. En una d’aquestes, Vandermark va canviar el saxo pel clarinet i es va fer gairebé silenci. Del carrer arribava l’eco d’una festa amb karaoke que uns veïns celebraven unes portes més enllà. Al JazzSí li falta la posada al punt, però les ganes hi són.

Ken Vandermark

Notícies relacionades

El plaer d’una història mínima

Emilio Sakraya, la nova il·lusió de Rosalía

JazzSí Club

(3/11/2024)