Quincy Jones Adeu a un colós de la música americana

Poques figures poden encarnar com Quincy Jones l’evolució de la música americana de l’últim segle, des de l’era de les big bands i les albors del bebop fins a l’auge del soul, el funk, el r&b i el hip-hop, i donar al seu torn una dimensió humanista a la seva música i connectar amb el gust popular a gran escala, com il·lustra la seva entesa amb un ventall d’estrelles que va de Frank Sinatra a Michael Jackson. Llegat vast i ple de relleus el que ens deixa aquesta figura d’amplis contorns (trompetista, productor, arranjador, compositor i conductor d’orquestra) la carrera del qual cobreix fins a set dècades, mort aquest diumenge, als 91 anys, a casa seva, a Bel-Air, a Los Angeles.

La seva és també una història de superació des de l’estigma de la condició d’afroamericà, net d’una esclava de Kentucky, nascut i crescut a Chicago (el 14 de març de 1933) en una llar esperonada per la pobresa (va arribar a alimentar-se de rates fregides) i la malaltia (la seva mare va patir demència precoç i va ser ingressada en una institució mental quan ell era un nen). Va ser a Seattle, segon enclavament familiar, quan va florir la seva inquietud musical, amb un incipient cultiu de la trompeta i un primer contacte amb Ray Charles, a qui va conèixer en un club local. «Em ve un xaval de 14 anys i es posa a parlar de música, de jazz, de Dizzy Gillespie i Charlie Parker», explica el pianista al llibre ‘Q’. Autobiografía de Quincy Jones (Libros de Kultrum, 2021). «Em dic Quincy Jones. Toco la trompeta i vull compondre», així es va presentar. «Quincy irradiava afecte. Era autèntic. No tenia un pèl de maldat al cap».

De Boston a París

L’exemple de Ray Charles, sobreposant-se a la ceguesa, li va donar estímuls per seguir endavant i en poc temps va aconseguir situar-se en el circuit professional, previ pas per l’escola de música Schillinger House, de Boston (el futur Berklee College of Music), que va abandonar per enrolar-se en una gira de Lionel Hampton. D’allà a Nova York, on va reforçar vincles amb Ray Charles escrivint-li arranjaments, també a Dinah Washington, Sarah Vaughan i Count Basie. Va iniciar la seva col·laboració amb Dizzy Gillespie a Afro (1954), àlbum amb substrat cubà. El 1957 es va establir a París, on va fer classes amb la llegendària pedagoga Nadia Boulanger, de qui va recordar sempre una indicació que transcendia el pentagrama: «La teva música no serà ni més ni menys que el que tu ets com a ser humà».

Sorprèn la intensitat de la seva agenda i la seva capacitat per assumir diversos rols: director musical del segell francès Barclay i vicepresident de Mercury (el primer afroamericà en ocupar aquesta plaça), va fer passos en el cine firmant el 1965 la banda sonora de The pawnbroker, de Sidney Lumet (la primera d’una trentena de scores) mentre publicava àlbums al seu nom amb un ritme anual i s’involucrava en discos de Louis Armstrong, Count Basie Orchestra, Ella Fitzgerald, Peggy Lee o Nana Mouskouri. I produint hits pop com It’s my party, de Lesley Gore, el 1963. A través de Basie va arribar a Frank Sinatra, amb arranjaments sofisticats per a obres de referència com At the Sands, gravada a Las Vegas (1966), i dues dècades més tard, el que seria l’últim treball amb cançons originals de La Voz, L. A. is my lady (1984).

La dècada d’or

Atent sempre a l’evolució dels llenguatges musicals i de les tècniques d’estudi, en temps en què el paper de l’arranjador dequeia i cobrava més importància el del productor, Jones va enllustrar àlbums de George Benson, Patti Austin i Donna Summer, i als 80, al capdavant de la seva pròpia companyia, Qwest Productions, va publicar als Estats Units New Order. Aquesta va ser, finalment, la seva dècada d’or, disfrutant del reconeixement global de la seva tasca amb Michael Jackson en la seva trilogia imperial: Off the wall (1979), Thriller (1982) i Bad (1987). Temps de l’emotiva i rica banda sonora (jazz, blues, gòspel) d’El color púrpura, de Spielberg, i de la seva producció del tema We are the world, l’himne humanitari del col·lectiu USA For Africa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Cofundador de l’Institute of Black American Music, creador de la Quincy Jones Listen Up Foundation i figura vinculada a multitud de causes filantròpiques, entrat el nou segle va dedicar les seves energies a promoure músics emergents, i va crear una formació, Quincy Jones & The Global Gumbo Allstars, que integrava joves talents de tot el món. Amb aquesta banda es va presentar al Festival de Peralada el 2011, concert-xerrada en què no va tocar cap instrument (havia hagut de deixar la trompeta després de sengles aneurismes que va patir amb 41 anys, el 1974) i en el qual va acollir una adolescent Andrea Motis. «Serà catalana, però la seva veu és la de Billie Holiday, i la seva trompeta, la de Louis Armstrong», la va piropejar en una entrevista amb aquest diari.

Autor o partícip de més de 200 àlbums, amb 28 premis Grammy, figura amb aura d’estrella pop, Quincy Jones té formes de figura bigger than life. El 2022, The Weeknd va comptar amb ell en el seu disc Dawn FM, en què Jones va gravar un breu monòleg, A tale by Quincy, en què reflexionava sobre els seus orígens «Mirar enrere és una putada, ¿oi?», concloïa. Música i vida, sempre entrellaçades.