L’atracament que va sacsejar l’Espanya dels 80

Cinc capítols

Aquesta apassionant història l’havien recollit algunes novel·les homònimes, com la d’Alberto Speratti, el 1981, o l’última, del 2023, de Mar Padilla, a més de la pel·lícula realitzada per Santiago Lapeira el 1983, protagonitzada per José Sacristán, però ara Netflix l’ha volgut convertir en minisèrie de cinc capítols, dirigida per un professional amb la solvència de Daniel Calparsoro, amb gran experiència en produccions protagonitzades per atracadors. La ficció, tot i que va néixer com a sèrie, podria semblar una pel·lícula llarga (de cinc hores si es veu d’una tirada, una cosa a la qual convida), tot i que no fos aquesta la intenció. "Així és l’estructura d’Asalto al Banco Central. Però és veritat que m’agrada, en sèries curtes i no tan curtes, mantenir el concepte cinematogràfic, que no estigui tot lligat a un cliffhanger (final en suspens) o una illa, sinó que tot tingui una continuació, que vagi una mica més enllà, fins i tot que es pugui saltar les normes i fer una espècie de flashback", explica el director.

Calparsoro, no obstant, nega qualsevol inspiració literària o cinematogràfica, ni tan sols en la seva celebrada pel·lícula Cien años de perdón, amb la qual es corria el perill de trobar similituds. "Quan em va arribar el guió, em va recordar massa la meva pel·lícula, i vaig pensar: això ja ho he fet, no ho faré", confessa. Però després van decidir ampliar l’espectre i centrar-se més en tres punts: "D’una banda, el que és l’assalt i un fet real, perquè teníem testimonis reals, començant pel del líder dels atracadors. En segon lloc, en el desenvolupament d’aquest personatge, que és fascinant. I, per finalitzar, la possibilitat de retratar un moment històric en aquest país", explica.

"Un moment històric –prossegueix– en el qual les coses estaven molt al límit, on semblava que se sortia d’una dictadura, però les urpes del drac no deixaven escapar. On hi havia ganes de treure’s la cotilla, de disfrutar d’obrir-se a la vida d’una manera desconeguda per a aquest país". I aquest compendi de coses van fer que resultés molt més que la història d’un atracament. "Podíem retratar aquell moment històric i descobrir un personatge que és misteriós, fascinant i fantàstic. Això és el que em va inspirar. I allunyar-me d’altres pel·lícules", resumeix.

I aquest personatge fascinant és Número 1 (el seu àlies en l’atracament), El Rubio (el de la seva carrera com a delinqüent), José Juan Martínez (el seu nom en el DNI). "Una persona feta a si mateixa, que té molt clar el que vol i com ho vol" –defineix Miguel Herrán, Río a La Casa de Papel–, "que s’enamora d’un vessant polític concret (l’anarquisme)" –prossegueix– "i que té aquesta doble moral per la qual de vegades utilitza el sistema i de vegades va contra el sistema, fins i tot pertanyent-li". I encara hi ha més: "Sent una persona molt determinant i fent coses que a priori no són encertades ni estan ben fetes, era una bellíssima persona", assegura l’actor, que va construir el personatge sense llegir ni veure res previ, perquè el director preferia que ho fessin mà a mà, donant fins i tot ales a la improvisació.

Els periodistes

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Juntament amb l’actor, protagonitzen la sèrie dos intèrprets de La Casa de Papel més. D’una banda, María Pedraza, que allà era l’ostatge Alison Parker i aquí Maider, una periodista inexperta amb una profunda ferida emocional inferida pel terrorisme al País Basc, de la qual es va esforçar a plasmar "aquesta determinació, aquesta vocació", la seva ambició, i que "anirà a totes sense cap tipus de por". Hovik Keuchkerian, el ganàpia Bogotá, és un veterà fotògraf que ha perdut la passió per la seva feina després de morir la seva filla. "Quan arriba Maider i li diu que estan assaltant el Banc Central, el Berni que no ha perdut la seva filla i no està enfonsat és molt possible que s’aixequés i digués: ‘¡Som-hi!’. Però no, l’ha d’arrossegar, perquè ni tan sols la seva professió el treu del pou".

Un assalt. Una tancada. Uns atracadors. Els tres famosos actors. Netflix... La ficció té tots els ingredients perquè qui no conegui el fet històric s’esperi una espècie de La Casa de Papel 2. I tot i que en alguns moments recordi la ficció dels atracadors amb nom de país, no té "absolutament res a veure", diu taxatiu Herrán.