Refugi del soroll i la fúria al Palau

Cal consignar el llarg i sereníssim vincle que mantenen Tindersticks amb Barcelona (o viceversa), gairebé 30 anys després que debutessin a la ciutat (plaça del Rei, 1995, quan el BAM era una altra cosa), i havent desplegat una trajectòria tan esquerpa a les complaences. En aquests dies propensos al soroll i a la fúria, el seu concert d’ahir al Palau (Festival Mil·lenni) va ser un bàlsam, una recerca d’empara de la mà de Stuart Staples i el seu seguici de confiança.

Allà el teníem, amb els seus aires de vell heroi romàntic despistat: barret de bohemi rodamon, entonant amb els ulls tancats, tombant una mica el cap, en el seu món, al voltant de les intimitats de How he entered, "a cor obert i amb els ulls de bat a bat". L’arquitectura d’aquests Tindersticks madurs, que conserven dos pilars històrics més, el pulcre teclat de David Boulter i els arpegis de guitarra de Neil Fraser, més el baix de Dan McKinna i la bateria d’Earl Harvin. Esquadra exquisida, que va caminar sense brusquedats ni parlaments que poguessin alterar el curs del riu de cançons.

Tindersticks ha fet un tall sec amb el seu repertori del segle passat, o més recent fins i tot, ja que no va sonar cap cançó d’abans del 2012. Atencions per al seu recent Soft tissue, àlbum forjat a Estudis Ground, de Cornellà de Terri, un teixit tou que van recórrer al complet (nou cançons, inclosa Soon to be April, absent dilluns a Madrid), i que ens va oferir escenes de magnetisme en peces com la suplicant Nancy. Sense les veus femenines ni els metalls del disc, el soul va quedar una mica rebaixat, tot i que es va manifestar en un Turn my back d’una elegància devastadora, amb el falset de McKinna, i en la cadència envoltant (i els samples) de New world. Moments àlgids.

Aquests Tindersticks estan lluny d’aquells remolins instrumentals dels seus inicis. Han seguit un camí implacable de depuració i tranquil·litat. Silencis per tallar amb ganivet a Willow, la parada màgica de The bough bends i el camí d’insinuacions que, en el bis, va conduir fins a les boniques Pinky in the daylight i For the beauty. És un grup especial, diferent, i el públic els ho continua reconeixent. També en moments en què els ànims no són a dalt de tot, com va deixar anar Staples, apuntant a la "gent de València" i a l’actualitat política d’ultramar: "No és fàcil riure en un dia com avui".

Tindersticks

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Palau de la Música Catalana

(6/11/2024)