Enric Marco, el mentider de l’Holocaust

"Quan arribàvem als camps de concentració en aquests trens infectes per a bestiar, ens despullaven, ens mossegaven els seus gossos, ens enlluernaven els seus focus", va relatar aquell home excèntric i carismàtic al Congrés dels Diputats durant la celebració del 60è aniversari del final de la II Guerra Mundial. Va passar molt poc abans que es descobrís que la dramàtica història de vexacions sofertes al camp de concentració de Flossenbürg que portava tant temps explicant –anys de discursos enardits i condecoracions com la Creu de Sant Jordi– era completament falsa, que s’havia inventat una vida com a víctima i supervivent.

Desemmascarat

La nova pel·lícula contempla l’entabanador –extraordinàriament encarnat per Eduard Fernández– sobretot durant les setmanes prèvies al descobriment del seu frau, mentre s’aferra a la presidència de l’associació Amical de Mauthausen. És un home que ha arribat a creure’s les seves pròpies fabulacions o, almenys, convèncer-se que amb aquestes ajuda que s’entengui la magnitud històrica de l’Holocaust. "Va arribar a submergir-se de tal manera en la llegenda que havia creat entorn de si mateix que fins i tot es va sorprendre quan va començar a ser qüestionada, com si una història tan sols necessités estar ben manufacturada i prou repetida per erigir-se en veritat", explica Arregi. "Fins i tot després de ser desemmascarat gràcies a la investigació que [l’historiador] Benito Bermejo va fer pública el 2005, continuava explicant mentides".

Un projecte de 18 anys

Juntament amb els guionistes Jorge Gil Munarriz i Jose Mari Goenaga, amb els quals formen equip creatiu habitual, Garaño i Arregi van posar en marxa el projecte que acabaria resultant en Marco fa ni més ni menys que 18 anys, molt abans de donar-se a conèixer internacionalment gràcies a títols com Loreak (2014), Handia (2017) i sobretot La trinchera invisible (2019). Inicialment, van voler retratar el personatge a través d’un documental. "Durant dos anys, vam compartir reunions i hores de confidències", afegeix. "Un dia ens va dir que havia d’anar a Alemanya perquè, tot i que no havia sigut presoner en cap camp de concentració, sí que va estar pres en una presó comuna de Kiel i necessitava uns papers per acreditar-ho. Vam voler acompanyar-lo, però ell s’hi va negar. Poc després, quan ja estàvem a punt de rodar, ens va confessar que ja estava gravant un documental sobre la seva vida amb uns altres cineastes". Es tracta d’Ich Bin Enric Marco (2009), no ficció dirigida a mitges per Santiago Fillol i Lucas Vermal, que mostrava el seu objecte d’estudi tornant a la penitencieria on va complir condemna després de ser acusat de participar en activitats comunistes, i visitant el camp d’extermini que mai abans havia vist però que tantes vegades va descriure.

Anys més tard, mentre els directors assistien al Festival de Sant Sebastià del 2010, Marco se’ls va aparèixer de cop i volta amb una botifarra a la mà, que els va regalar a tall de disculpa. "Volia reprendre el que ell anomenava el nostre projecte en comú; no havia quedat satisfet amb el documental de Fillol i Vermal i volia que n’hi féssim un altre", recorda Arregi. "El vam gravar en una llarga entrevista de diversos dies, i vam acumular 15 hores de material". No van trigar a assabentar-se que, mentre hi negociava, Marco ja havia començat a col·laborar amb l’escriptor Javier Cercas en la preparació del llibre que acabaria titulant-se El impostor. "Ens l’havia tornat a jugar". Van haver de passar uns quants anys més, durant els quals la idea inicial va evolucionar cap a la ficció, perquè la pel·lícula pogués començar finalment a fer-se realitat.

Fascinació i repulsió

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Per què van mantenir viu el projecte els cineastes durant tant temps i malgrat tants revessos? "Aquell home ens generava una barreja de fascinació i repulsió a la qual costava resistir-se", confessa Garaño. "I una de les coses que a mi em cridava més l’atenció és la reacció que ell va tenir al sortir a la llum el seu engany. En lloc d’amagar-se, va fer just el contrari: va anar a tots els diaris, televisions i ràdios que el cridaven per explicar la seva veritat. I és inevitable preguntar-se per què". Convé recordar que Marco havia nascut en un psiquiàtric de Sant Boi (Barcelona), i que sent un nadó va ser arrabassat a la seva mare. Durant la infantesa sovint no va tenir el seu pare al costat, i va créixer en soledat. "Estava mancat d’amor, volia que l’estimessin i es va crear un personatge que meravellava a tothom", comenta Arregi. "Després del que va passar, pretenia continuar parlant a les escoles sobre els camps d’extermini malgrat que tothom sabia que no n’havia trepitjat cap".

Fins a la seva mort el 2022, amb 101 anys, mai va arribar a demanar perdó. "¿Quin crim he comès? ¿De què m’he aprofitat?", solia replicar al respecte. "També es defensava dient: ‘Soc un mentider, però, ¿qui no ho és?’", prossegueix Garaño. "I en cert sentit té raó. Al cap i a la fi, la seva història ha anat cobrant cada vegada més rellevància amb el pas del temps, a mesura que el valor de la veritat s’ha anat posant més i més en qüestió". Conseqüentment Marco utilitza diverses tècniques visuals i narratives per situar-se de forma deliberada en aquest espai en què la realitat i la fabulació es confonen. "Ell solia dir que qui diu alguna cosa, i que aquesta cosa sigui certa, és menys important que com es diu. I sembla clar que el temps li està donant la raó".