Oriol Pla i Pau Matas: "Vivim en una societat en què se’ns empeny a omplir el buit"

ORIOL PLA (O.P.) : Vam començar a pensar en aquesta peça interessats en qüestions de codi, de tècnica, de llenguatge teatral, perquè en l’espectacle juguem amb la veu, el slapstick, el clown, el bufó, la performance i la idea de progressió. Després entra la idea de la gola, un tema que per a nosaltres va més enllà del pecat capital. Veiem la gola com una conseqüència, com una fugida de l’ésser humà davant la incapacitat de sostenir el buit. A partir d’allà lliguem el concepte de buit amb l’espai teatral, amb com s’omple aquest espai i des d’on.

¿Té relació amb l’aplaudit Travy, en el qual Pla actua amb la seva família d’artistes?

O. P.: Aquesta nova proposta no té res a veure amb Travy. És una altra cosa.

PAU MATAS (P. M): En aquesta obra ens hem focalitzat més en un treball de personatge, però també parla del món de l’escena, perquè hi ha un personatge que el públic descobreix.

¿Quin tipus de personatge és? ¿Quines inquietuds té?

O. P.: Veurem l’essència d’un personatge, amb una voluntat i una ceguesa, amb un gran obstacle. És un ésser que no para, que ho vol tot. Tot i que la peça no parla del teatre, inevitablement ens preguntem pel fet teatral. Al final, el teatre és una metàfora del món. L’espai escènic es converteix en el gran teatre del món, com deia Calderón. La peça no és una narració d’espai-temps, sinó una barreja de desitjos i obstacles que s’encarnen a través d’aquest personatge. És un ser disposat a complir la voluntat de tots i la seva pròpia per sentir que té dret a existir i que pot viure.

¿Com ha sigut el procés creatiu?

P. M.: En una primera fase vam decidir quina mena d’espai volíem, quin tipus de personatge i de format.

O. P: Hem pogut gaudir d’un procés de creació llarg. Agraïm la confiança que han dipositat en nosaltres. Vam començar a pensar en aquest espectacle fa tres anys i hem anat descobrint coses a mesura que avançàvem. Ha sigut interessant comprometre’ns amb un procés, no amb un resultat. Però al final cal decidir i això significa renunciar, i això precisament va en contra de la gola, de les ganes que teníem de fer-ho tot.

Parlen d’un buit. ¿En quin sentit?

P. M. : Cada persona té el seu. Per a alguns, el buit és estar lluny de la família; per a d’altres és no saber què es vol. Per a alguns pot ser la mort o no sentir-se realitzats professionalment. Negar que existeix aquest buit genera un conflicte. És universal i ens defineix a tots com persones. El nostre personatge té també el seu buit particular, però tots ens podem identificar amb aquest sentiment, perquè en realitat a tots ens falta alguna cosa.

O. P.: El buit genera preguntes. Voler enfrontar-te a elles no és fàcil. Per aquest motiu, els humans intentem omplir aquesta frustració sigui com sigui. Vivim en una societat en què se’ns empeny a omplir el buit, a una meritocràcia i a una autoexplotació en què la producció està en el centre de les nostres vides. El no fer res productiu, que a nivell interior és molt enriquidor, es veu com un fracàs. No ens sentim còmodes en el silenci, i la societat ens ofereix un banquet d’excitacions.

Sona intel·ligent.

O. P.: No és una proposta intel·lectual, però parteix de preguntes profundes. Volem guardar la sorpresa per ser fidels a aquesta creació i que el públic entri en el nostre joc. Preferim no explicar gaire sobre el que veuran en escena. És un espectacle molt pròxim, amb moltes tonteries que ens serveixen per formular preguntes. El teatre permet una relació directa amb el públic. Representa l’aquí i l’ara. I això és el que volem experimentar. Byung-Chul Han, un filòsof coreà a qui hem llegit bastant, té un llibre que parla de la crisi de la narració i explica que hem substituït la relació per la connexió i la narració per la informació. Relacionar-nos amb el públic i viure junts una experiència és políticament interessant.

P.M.: Intentem també que la trobada amb el personatge sigui el més plena possible, que tot passi en l’aquí i l’ara. En realitat és un espectacle senzill, perquè va a l’essència del teatre, que és la relació que es genera amb el públic.

¿Els espectadors descobriran una nova faceta d’Oriol Pla?

O. P.: El Pau i jo, quan treballem individualment en altres projectes per a d’altres, busquem una altra cosa. Però, quan ens ajuntem, intentem descobrir allò que no sabem de nosaltres mateixos. Les nostres decisions creatives quan treballem junts busquen fugir de llocs comuns. En tot cas, els utilitzem com a trampolí per experimentar, per burxar en llocs incòmodes i no gaire segurs per a nosaltres, però gustosos. L’espectacle ens ha portat al codi del pallasso, que pot ser revolucionari en la societat actual perquè no té límits.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

P. M.: Quan treballes en el projecte que ha dissenyat un altre ets creatiu, però et poses en l’imaginari d’una altra persona. Aquí treballem a partir de les nostres pròpies idees i, com que ens coneixem de fa molts anys, podem anar més enllà, perquè sempre anem evolucionant.

¿Hi haurà gira? Ho dic perquè Oriol Pla està a la cresta de l’onada, ara mateix.

O. P.: Ara no tinc tants compromisos. Una altra cosa és que hagin coincidit molts projectes audiovisuals en un mateix moment. La idea és disfrutar de Gola tot el que puguem i anar amb el Pau i la meva família a Madrid a fer Travy, que també es veurà al teatre Romea aquesta temporada.