Una banda amb molta capacitat

Fernández, conegut artísticament com a Toni Fantasía, té ceguesa completa i estudia música des que era petit. Acaba de graduar-se del grau d’Interpretació al Taller de Músics, i fa anys que col·labora en la jornada de l’ONCE Música a les mans, una trobada d’estudiants amb discapacitat visual de les escoles de música i els conservatoris.

"El festival té un component musical, però sobretot social i demostratiu. Els petits, quan no hi veuen, dubten de les seves capacitats en l’aspecte social. Quan estem a sobre de l’escenari intueixen tot el que poden fer de grans", explica el músic. Aquest era l’objectiu de la creació de la banda, tocar un parell de cançons al final del festival, amb un grup liderat per un músic amb discapacitat visual. No obstant, la connexió entre els membres i el seu amor per la música va fer que es creés una banda professional.

Sense partitures

A més del seu líder i guitarrista, també la cantant, Berta Panadès, té discapacitat visual. Aquest últim any, s’ha incorporat al grup Joel Bueno, un músic amb paràlisi cerebral que toca l’Eye Harp. Formen també part del grup Pol Garcès i Silvia Gil, saxofonistes; Albert Creixell i Mireia Vidal amb la trompeta; el baixista Manel Maylinch; Ángela Guerro al teclat i Roger Calduch a la bateria. Els nou músics assagen amb freqüència, més si tenen un bolo, intentant quadrar la banda amb les seves feines i vides privades. "Al que aspirem des del principi, motivats pel Toni, és a no utilitzar partitures", assenyala Pol Garcès. "Ni a l’hora d’assajar ni en els concerts, així estem tots en igualtat de condicions".

Tocar sense partitures els permet tenir un so més cohesionat. "No tens un estímul que et distreu, estàs connectat amb el que estàs tocant i amb el grup", explica Fernández. No va ser una cosa que va afegir per la seva discapacitat, sinó per la millora del grup. "Allò de tocar sense partitures no ho vaig fer amb la idea de ser inclusiu", apunta. "La manera de fer que això funcioni, que s’arribi a una inclusivitat real o a una integració real, és treure aquest zoom d’aquí".

De fet, les úniques limitacions que han tingut han sigut imposades per altres persones. "El problema és social, completament, l’únic que fa la discapacitat és que es necessiti una ajuda extra per fer algunes coses, però això no m’invalida per fer-ho", expressa Panadès. "Tenir o no tenir discapacitat no condiciona el nivell que tinguis com a músic". Destaca, a més, el paternalisme recurrent de la gent, que sovint imposa la seva ajuda o tracta la gent discapacitada com si fossin nens petits. "M’han arribat a agafar del braç i obligar-me que m’assegués al metro", afegeix la cantant.

Normalitzar

Amb la seva banda, Fernández també pretén normalitzar la discapacitat des del món de la música. "S’ha de visibilitzar, que els músics surtin a l’escenari sense que causin renou", assenyala Panadès. "S’ha de tractar de manera natural, igual que les persones que no tenen discapacitat. Tots participem i estem en el mateix nivell", afirma Garcés. El líder de The Smart Shallows reitera la importància la visibilització: "Si les coses no es visibilitzen, no es veuen. I si no s’expliquen, la gent no les sap".

Un dels exemples d’inclusió dels músics i artistes amb discapacitat en el món de l’espectacle el trobem als escenaris. "És possible que una sala estigui adaptada perquè el públic amb discapacitat hi pugui accedir, però no perquè els artistes amb discapacitat puguin pujar a l’escenari", critica la cantant.

Amb el seu grup no s’han trobat amb aquesta dificultat, però ella treballa en la producció de concerts i destaca que és una cosa habitual. "Rarament els escenaris són accessibles", apunta.

Notícies relacionades

3Cat celebra el seu primer any amb 1,2 milions d’usuaris

Pur ‘underground’

En el seu cas, l’única cosa que necessita abans d’una actuació és tenir l’espai sota control. "He de saber per on passen els bafles, els cables, on està situat tothom, he de tenir l’espai supercontrolat", explica. En la prova de so i de llums, aprofita per aprendre’s l’espai on actuaran. Fernández, al tocar assegut, només necessita tenir controlat el seu espai, així com on estan situats els altres músics per poder donar-los indicacions. "Em facilita que m’expliquin amb detall l’escenari, i la posició dels meus companys, hi ha vegades que he de donar indicacions enmig d’una cançó, i és més fàcil si saps on és el músic i el pots mirar", explica el guitarrista.

La principal dificultat de The Smart Shallow és la mateixa que qualsevol altre grup modern: poder viure de la música i guanyar diners amb això. "Ens ofereixen pressupostos baixos, hem de lluitar per dignificar el caixet", reivindica Garcés.