Cançons amb dret a una mirada justa

Pot cridar l’atenció que un senyor magistrat dediqui el seu temps lliure (o fins i tot una miqueta més) a estudiar un objecte poètic, tan subjectiu i parcial, com és la cançó, aparentment allunyat de les rectituds de l’exercici judicial. Però José María Asencio trenca esquemes, començant pel seu afecte als cantautors d’un altre temps, ell, que acaba de fer 36 anys. El seu llibre Entre acords i cadenes. Més d’un segle a través de la música recorre cinquanta cançons que han acompanyat, explicat o fins i tot provocat fets històrics transcendentals.

Així que allà vam ser, dijous passat, a la noble sala del Palauet Casades, seu del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, on Asencio va dissertar sobre la seva obra, en un acte que el nostre company d’aquest diari Luis Troquel va presentar afirmant que la cançó és aquest "gènere petit" que "influeix vides i perdura". Per si no fos prou, disfrutem del cant i el gest escènic de Carmen Valenzuela, responsable del torn d’ofici amb una doble vida com a vocalista de cúmbies i llatinitats, que va brodar pulcres i sentits enfocaments a peces tals com La vida continua igual o La bohème (sota la mirada, també, del degà de l’escola, Jesús M. Sánchez García, que imposava bastant).

Notícies relacionades

3Cat celebra el seu primer any amb 1,2 milions d’usuaris

Pur ‘underground’

Escoltant Asencio t’adonaves que hi ha un sentit de la justícia en la seva mirada a cançons que són procedents de contextos molt dispars, creuant sensibilitats, ideologies i objeccions morals. Tal com el criminal més odiós mereix una defensa i unes garanties, també les cançons associades a circumstàncies fosques han de poder ser glossades mirant de mantenir els prejudicis a ratlla. Bé poden encapsular el sentir d’un temps, tot i que sigui per malament: el cas extrem de Die fahne hoch (La bandera en alt), lloa a l’esvàstica i himne del partit nazi.

Asencio ens parla de cançons amb aura èpica o heroica (entorn de la Comuna de París, la Revolució dels Clavells o la Transició), però també d’altres que podrien semblar banals, com Les sucettes (la barrabassada que Serge Gainsbourg va perpetrar en la pobra France Gall) o aquell Velvet mornings, de Demis Roussos ("triki, triki, mon amor"), que aquest va cantar en un context una mica estressant, un avió segrestat per Hezbol·là, en plena guerra del Líban. I el nostre senyor jutge fins i tot es posa a la pell d’un presidiari a San Quentin, de Johnny Cash, una invitació a considerar que situar-se al lloc de l’altre és avui, temps de bombolles autoreferencials, un actes revolucionaris.