Celebració pop

A ixò de La Casa Azul és una bufetada amb la mà oberta a l’afectació, el culte a l’obscurantisme, el postureig intel·lectual. Cançons que tendeixen a acompanyar-te i elevar-se amb les propietats més explosives de l’art pop: l’encreuament (tan 2024) d’eufòria i melancolia, la dansa per perdre el món de vista i les tornades així de grans. Com la de La fiesta universal, que va obrir la sessió, aquest dissabte al Sant Jordi Club, coberta per una pluja de confeti i llançant un dard contra el cinisme i les modernes inquisicions: "Deja que se rían, déjales pavonear / El arroz se les pasó hace tanto tiempo, qué más da".

Fins i tot per a un grup (o alguna cosa així) com La Casa Azul passa el temps, ja són 25 els seus anys de singladura, i el concert (entrades esgotades) va dispensar un irresistible recorregut per una trentena de cançons il·lustratives de la seva gradual sofisticació sonora i lírica. Hi ha distància entre el bubblegum de l’adorable Superguay (2003) i aquesta cavil·lació sobre la soledat (el "refugi bonic" on el jove Guille creava les seves cançons en els seus inicis, segons va explicar) que és Gran esfera (2019). Peça inhabitual dels seus repertoris, com altres que van esquitxar la nit, cas de Por si alguna vez te vas. La posada en escena va ser contundent, amb cinc còmplices amb qui Milkyway ha senyorejat en grans festivals. Allò del Sant Jordi Club era una altra cosa: estaven davant un públic seu i només seu, i es va notar (tant a baix com a dalt de l’escenari).

Hi ha un idealisme de fons en La Casa Azul que explica les acusacions d’innocència, tot i que el seu material modern sigui rematadament adult, tocat per una mica de literatura melodramàtica ("fuiste un velero en mi naufragio espiritual", diu, a l’estil Perales, Prometo no olvidar, un dels temes del nou epé), però apuntant, allà sí, al somni que entreveu un món millor. Bé, no és tan greu, ¿oi? Milkyway va exorcitzar terrors íntims, inseguretats i daltabaixos emocionals dalt de la seva esvelta onada de tonades, centrifugant influències (disco, soul, synth-pop, europop) i rendint-se una vegada més davant les dones de la seva vida a Esta noche solo cantan para mí, de Raffaella Carrà a Weyes Blood van desfilar per la pantalla (i Lulu, i Mina, i Lio, i desenes més).

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

I en carn i ossos, Soleá Morente, que va aparèixer per donar-li la rèplica, amb tot el sentiment, en aquest tros de cúmbia antiga i moderna alhora que és Vamos a olvidar.

Agraïments especials al radiofonista Juan de Pablos i a Luis Calvo i Montse Santalla, còmplices de vida des del segell Elefant, en una pujada final en la qual, a propòsit de La revolución sexual, Milkyway va recordar els temps en què es veia justificant-se per cantar a "la grandesa de l’amor". Però la conclusió final és que viure bé és, de llarg, la millor venjança.