Les Impuxibles i la seva espectacular ressaca

A bans de començar la funció, un avís en off ens recorda que encara continuen les tragèdies a Gaza i València, una crida a la solidaritat per part d’una companyia que es manté dinàmica en la seva escolta crítica de la realitat. Les Impuxibles venen de tractar amb risc matèries candents com ara la salut mental (Suite TOC núm. 6) i el suïcidi (Harakiri), per posar-se ara amb el difícil assumpte de les drogues en el seu nou Caramel (Teatre Lliure). Per al repte compten amb la complicitat del dramaturg Pablo Messiez, autor dels textos, i un grup d’intèrprets en bona sintonia al servei d’un espectacle una mica monòton. Perquè, davant el ventall angulós que ofereix el món de les addiccions, el muntatge se centra més a explicar les conseqüències destructives, crònica d’una ressaca anunciada.

Caramel posa a circular la fórmula habitual de les germanes Peya: Clara, al piano, en la seva versió més sensible i delicada, un tímid fil de veu entre notes que tenen gust de melancolia i penediment. Ariadna, per la seva banda, ha creat des de fora una xarxa de coreografies certament expressives, però menys dinàmiques que en altres ocasions, en línia amb l’angoixa regnant. "¿Quina és la teva droga?", ens pregunten a l’inici. En podrien ser moltes i diverses, tot i que l’obra focalitza la cocaïna i una mica l’alcohol, en el seu ús i abús, en la culpa que deixa el seu consum associat a la necessitat de tapar la soledat. Els textos de Messiez retraten personatges al límit de les contradiccions, trontollosos i assenyalats. Tan sols una petita finestra que parla del chemsex es permet transitar altres escenaris d’usos més lúdics, menys moralistes. Resta una sensació com de teràpia una mica preventiva, distant i alliçonadora.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Tot transcorre en una espècie de bar que traspua sordidesa, marc acusatori pel qual deambulen monòlegs, balls i cançons units pel cable d’amargor que travessa la ment dels penedits. En aquesta tessitura són brillants els intèrprets, en especial Sandra Pujol (cada dia més en forma), que omple l’escenari d’una presència aclaparadora cada vegada que aixeca un text o, com si res, passa a formar part del cos de ball.

Joan Solé encerta també l’ànima dels perdedors, sobretot quan canta temes que semblen cartes d’un suïcida. També talent individual en la dansa, perfils molt eloqüents com els de Mabel Olea i Helena Gispert, però és en les escenes de conjunt que el moviment brilla més. I és que ningú li pot negar la gran qualitat global a Caramel, si bé ens deixa la impressió trista d’una ressaca d’antologia.