Mario Casas: "El nostre premi més gran és que la gent vagi al cine a veure ‘Escape’"

Tenir com a productor Scorsese és un luxe. ¿Això el va animar a acceptar el paper?

Ho vaig saber en els assajos. El Rodrigo [Cortés, el director] em va dir: "Tinc una cosa, però no t’ho vull dir perquè ja saps com va això, que al final cau". Jo soc molt així, també [riu]. I tres dies abans de rodar m’ho va dir: no m’ho creia. No sé si l’arribaràs a conèixer, però que hagi vist la pel·lícula, que hagi vist la teva feina...

L’Ene és un personatge inclassificable. No saps si fer-te llàstima o detestar-lo.

Quan l’he vist amb la família i els amics, que et diuen més la veritat, veig que hi ha gent que no accepta el que està fent, que se n’està aprofitant, i en canvi d’altres hi empatitzen, els fa pena. El meu germà petit, Daniel, de 10 anys, quan va veure la pel·lícula, gairebé va plorar. Tenia els ulls negats. Però no per mi; pel personatge. Ell, com a nen, va empatitzar amb l’Ene com si estigués veient un nen. Deia: "¡Ostres, pobret!". Però el bonic d’aquesta pel·li és que té un missatge, que t’arriba a un lloc o altre, depenent de les teves vivències.

Malgrat la complicació del paper ha pogut improvisar...

Primer fèiem totes les escenes seguint el guió. Està tot molt calculat. Però després jugàvem, ens donàvem la llibertat de provar. I aquesta barreja ha donat frescor al personatge.

L’Ene no arriba a ser un autista amb Asperger, com en la novel·la, però se li intueixen diverses malalties mentals.

No ens hem endinsat en la novel·la. Hem creat el nostre propi Ene i que el públic decideixi. Hi ha punts de l’Asperger que poden treure el cap. Però, ¿i si ho està fent veure?

És veritat: de vegades sembla que fingeixi.

¿Un nen què faria? Un nen no et pot enganyar. Un nen si menja, menja; si plora, plora. I això l’Ene ho té. No s’assembla a res: hem creat el nostre propi Ene i que l’espectador decideixi per què fa les coses així. Això és el bonic.

Els moments en què interactua amb personatges que interpreten José Sacristán, Blanca Portillo o Josep Maria Pou són brillants. Deu haver sigut molt estimulant...

I tant: et fan millor. Quan veus grans actors, que arriben a una pel·lícula en què tenen un dia, dos, tres a tot estirar de rodatge i han de donar la talla, n’aprens més. I no només per la qualitat que tenen, sinó pel comportament, per com arriben a un set de rodatge amb un paper petit que tenen i en conjunt aporten molt a la pel·lícula. És fort, perquè continuo donant voltes al personatge i a la pel·li [riu].

Un té la impressió que vostè és un alumne aplicat que podria treure de nota un notable sense esforç però que no para fins a aconseguir la matrícula d’honor. ¿Ha sigut gaire obsessiu amb aquest paper?

Soc molt obsessiu. Però, és clar, necessites algú amb qui puguis caminar agafat de la mà, hi confiïs i diguis: ‘Aquest és com jo, i si la fem grossa, la fem grossa tots dos’. Si ets obsessiu i tens un director a qui li ve de gust tirar-se a la piscina, jugar-se-la, és un regal.

¿I un personatge com aquest el pot deixar en el set?

No. En la interpretació cal ser honest i, en aquest cas, a més, ha sigut un personatge en construcció. No pots baixar del carro. Amb l’exigència que té una pel·lícula així no pots trair aquesta energia, aquest personatge.

¿Arribava a casa i continuava donant-hi voltes?

Sí, sí. I encara avui. Ho vaig viure els primers dies. El director deia: "D’acord, Mario. Ho tinc, però provarem...". I era com si digués: ‘Traurem el 10’. I també ho feia amb altres actors. Quan els deia això, veies que els ulls li feien pampallugues [riu]. Pensava: ‘Això és que he de fer alguna cosa més’.

¿La virolla amb el cotxe la va fer vostè? Diuen que si no el paren s’atreveix a fer-ho tot.

Sí, sí. Poder conduir, fer una virolla en el moment en què l’Ene s’està desfogant: tot el conjunt és meravellós per a un actor. Al final tu no has de fer res: és un cotxe en moviment, un crit... Per això sovint deia: ‘Aquestes coses les he de fer’. Sempre lluito molt per això, perquè si no es nota l’energia...

Li deia que és un alumne aplicat, però es nota també que el seu germà Óscar té els seus gens. ¿Què li sembla la feina que ha fet a El gran salto?

Notícies relacionades

"No podem acabar amb les arrugues, però sí retardar-les"

Javier Peña: "Quan ets molt feliç no t’atures a escriure, et dediques a ser feliç"

És increïble. He tingut l’oportunitat de veure els cinc capítols d’El gran salto i no he vist cosa igual en un nano de 25 anys. Fa tres edats de la vida de Gervasio Deferr: vint i pocs, 30 i escaig i 40. I és clavat. És el meu germà i, lògicament, el defensaré, però m’ha deixat perplex. Em sembla que fa el treball de l’any en una sèrie.

Per una sèrie no pot aconseguir un Goya, però vostè sí amb Escape. ¿Li agradaria repetir premi amb aquest paper? Ja està nominat a un Feroz.

Que elogiïn la feina els teus companys sempre està bé. Però primer de tot a mi m’agradaria que el públic anés al cine a veure Escape. Aquest seria el nostre premi real més gran. M’encantaria que es premiés la pel·lícula d’alguna manera, perquè és valenta, és diferent del que estem acostumats. I això em sembla que, no sé si premiar-ho, però sí que cal posar-ho en relleu.