Marta Sanz: "Si l’estil brilla en una dona et diuen verbosa; en un home, estilista.

¿Què l’ha impulsat a escriure un llibre tan calidoscòpic com aquest?

La meva pròpia sensació de malestar, que no es relaciona únicament amb el fet que sigui una persona hipersensible, sinó també per percebre que l’experiència literària s’està transformant. I no ho dic des d’un punt de vista apocalíptic sinó constatant que les coses canvien i per a mi tot el que em semblava desitjable en un text ara ja no ho és.

¿És una diatriba contra la literatura com a producte de consum?

Creu que tot llibre té una dimensió comunicativa, que si no són els lectors a l’altre costat el text no té sentit. Però lectors i lectores han passat a ser consumidors o clients. La literatura d’entreteniment és legítima, però em sembla malament posar tots els ous a la cistella de l’entreteniment perquè estem desposseint a la literatura de la seva capacitat de construir coneixement.

En la indústria editorial els llibres ja no es defensen sols, els autors han d’estar acompanyant el seu treball en presentacions i clubs de lectura. ¿Com s’hi sent?

Quan vaig començar em semblava realment meravellós. Però és cert que l’exigència d’aquesta visibilitat resulta esgotadora. Jo soc una escriptora de classe mitjana, perquè en això de la literatura hi ha classes: està el lumpen proletariat i una classe molt alta que tot just té necessitat de moure’s de casa seva i després està la classe mitjana, obligats a bracejar contínuament. A més, allà el teu capital simbòlic no es correspon amb el teu capital físic.

Amb els diners que té al banc.

Això mateix. El meu amic José Ovejero sol dir que tenim una agenda d’estrelles de rock, però som molt lluny de ser-ho.

Parlar de diners sempre s’ha considerat que era una cosa lletja en aquest terreny. Però vostè mai ho ha defugit.

I si finalment has aconseguit un estatus que et permet portar una vida digna sembla que això et desactiva per a la crítica social. Jo sempre he escrit sabent que la meva possibilitat d’abordar una carrera literària no parteix d’una igualtat d’oportunitats, perquè no és el mateix mantenir-se en aquest terreny sent una dona que un home, o si procedeixes d’una família literària o fins i tot si de petita hi havia, o no, una gran biblioteca a casa teva.

¿Es troba aquí la síndrome de la impostora?

Sí, perquè el que aflora al llibre és la consciència de les jerarquies. La idea que moltes persones que es creuen per sobre de tu no recordaran una trobada amb tu i això em porta a la idea de qui té dret a escriure les seves memòries. Jo m’he atrevit a fer-ho. Soc intrèpida perquè em sento vulnerable. A més, aquesta sensació d’inestabilitat és un lloc perfecte des d’on escriure.

Decebrà bastant els lectors perquè no ha volgut apuntar-se a la xafarderia de saló.

És que a mi això m’importa un pebrot. Parlo de la gent amb la qual he mantingut una relació meravellosa en el temps i amb altres l’amistat dels quals ha acabat sent agredolç.

Com la que va mantenir vostè amb el seu primer editor, Constantino Bértolo, el "pèrfid Bértolo", com l’anomenava Jorge Herralde, amb ironia.

És veritat que Constantino l’he trobat a faltar en alguns moments, però sempre hem tingut una relació afectuosa. Puc retreure-li no haver posat tota la carn a la graella per mi, però no puc oblidar que les grans epifanies sobre la literatura que he tingut han sigut gràcies a ell.

¿Qui se li ha ofès per les seves al·lusions al llibre?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Gairebé ningú, fins i tot persones que no surten tan ben retratades com Joaquim Palau, el meu editor després de Bértolo, em va dir que sortia desenfocat i descontextualitzat, però que tot i això el llibre li agradava molt.

Annie Ernaux, al rebre el Nobel, va dir que escrivia per venjar la seva raça. ¿Ho subscriuria?

Doncs sí. Escric per reivindicar el dret de les persones no privilegiades a escriure la seva història. I fer-ho tant amb ràbia, com amb gratitud. Ara bé, Ernaux opta per un estil auster per no ser traïdora a la seva classe i a mi em passa el contrari, poso sobre la taula el lèxic i l’esplendor per empoderar-me. Perquè sempre s’havia considerat que les dones no teníem estil. Això era patrimoni dels homes. Si l’estil brilla en una dona tendeixen a dir-te verbosa, però si es tracta d’un home ets un estilista.