Veus de luxe a ‘La forza’ del Liceu

D esprés d’un emocionant Cant dels ocells interpretat pel violoncel en memòria de les víctimes de la tragèdia de la dana, va tornar al Liceu barceloní La forza del destino, un Verdi poc prodigat pel complex de la seva trama, la seva ambiciosa concepció teatral (amb multiplicitat d’escenaris) i, sobretot, per les exigències a les quals obliga un repartiment ampli i amb solistes d’excel·lència. L’òpera, amb fama de mala sort, va ser revisada diverses vegades pel compositor i té fragments avui infaltables en concerts i gales líriques.

Igual com en l’estrena el 2012 d’aquest muntatge de Jean-Claude Auvray en el Gran Teatre –llavors, amb tres repartiments i 14 funcions–, el coliseu català ha tornat a aconseguir una companyia de cant excel·lent (dos casts per a vuit representacions).

Ja en aquest llunyà 2012 es va posar de manifest que aquesta coproducció amb l’Òpera de París traïa els cantants, al no comptar amb una escenografia corpòria que ajudés en la projecció de les veus. Es va dir llavors, i avui es torna a repetir: aquest tipus de propostes no van bé al Liceu, i els plats trencats els paguen els protagonistes, que fan un esforç extra perquè la seva veu arribi a tota la sala. Els minimalistes decorats d’Alain Chambon posseeixen pocs moments de glòria, tot i que el vestuari de Maria Chiara Donato destaca pel seu preciosisme. Nascuda deficitària, s’hi sumen tant la seva antiquada estètica general així com les poc lluïdes coreografies de Terry John Bates.

Afortunadament, va prevaldre el seny i la direcció d’actors de la reposició va moure els personatges per la boca de l’escenari i, d’aquesta manera, l’espectacle va convèncer gràcies als esplèndids solistes reclutats, aquesta vegada avalats per la batuta prodigiosa de Nicola Luisotti, genial al comandament d’una inspirada Simfònica liceista i que va ser ovacionat després de l’interludi.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Una vegada més, Anna Pirozzi va deixar ben clares les seves credencials verdianes, posant tot el seu talent de soprano liricodramàtic al servei d’una Leonora creïble; el seu Vergine degli angeli va ser molt emotiu, una escena en la qual també es va lluir el Cor del Liceu. Juntament amb la soprano italiana també va sobresortir el vibrant Don Alvaro del tenor Brian Jagde, de veu brillant, matisant i donant sentit teatral al seu fraseig, igual com Artur Ruciński en el paper de Don Carlo, que va optar per un cant sempre expansiu, amb una veu en plenitud i de timbre lluminós.

El sonor Padre Guardiano de John Relyea es va imposar per timbre, classe i dicció, mentre l’aquí debutant Caterina Piva va dibuixar una Preziosilla amb moments de cert nerviosisme. Pietro Spagnoli va donar la rellevància apropiada al seu referencial Fra Melitone i correctes en els seus rols Laura Vila, Mosiés Marín, Domingo Ramos i Dimitar Darlev.