El documental musical, en un present daurat

Fa un any, C. Tangana mostrava al món els detalls ocults de la fabulosa i alhora catastròfica gira del seu disc El Madrileño amb un documental de títol revelador, Esta ambición desmesurada, obra de la seva pròpia productora, Little Spain, i dirigit per Cristina Trenas, Santos Bacana i Rogelio González. Ben aviat, el pròxim 20 de desembre, el mateix artista, tot i que aquesta vegada amb el seu nom de pila, Antón Álvarez, i amb canvi de rol, en el paper de director, porta al cine una nova història –dolorosa, emotiva i sincera– amb la música al centre, La guitarra flamenca de Yerai Cortés.

Coincideix aquesta simbiosi, que una estrella de la música popular es proposi fer aquest pas amb una execució extraordinària (menció especial del Festival de Sant Sebastià a la secció Nous Directors i premi al millor documental musical nacional del Festival In-Edit), amb una llarga primavera de documentals musicals brollant per tots costats. "Quan vam començar, fa 23 anys, hi vam posar tots els títols que vam trobar. Fins i tot no sabíem si en podríem fer una segona edició", apunta Uri Altell, director de la cita referència del documental musical, sobre el creixement de la indústria. "En cap moment podia imaginar que arribaria fins aquí. Llavors et treien dels despatxos quan anaves a buscar patrocinis, deien que era massa residual. Si un festival de cine ja era complex... De documentals i, a sobre, de música massa friqui. Ningú apostava".

En aquesta cascada incontrolable de novetats conegudes i d’altres per conèixer n’hi ha un parell molt recents, destacables i de proximitat (en el panorama internacional els títols es reprodueixen també de manera accelerada): La joia: Bad Gyal i Estopa: concierto 25 aniversario. Totes dues amb participació d’uns actors clau, sembla, per a la prosperitat del format: les plataformes (als esmentats films són Amazon Prime Video i Movistar Plus+) que, d’aquesta manera, també aconsegueixen així unir el seu nom, en molts casos, a un altre big name.

"Estic encantat que les plataformes apostin per això, és un símptoma de bona salut, i ajuda a fer que les pel·lícules siguin més bones. Tots els players estem remant en la mateixa direcció i està donant bons resultats", comenta el director de l’In-Edit, que aquest any ha tancat l’edició repetint el rècord de públic del 2023 (35.000 espectadors). Un festival que s’ha convertit en aparador i motor, ja que promou la creació a través de tallers i sessions d’acompanyament a realitzadors.

Jorge Ortiz de Landázuri, gerent d’Originals de No-ficció de Movistar Plus+, confirma una aposta que se sustenta en l’interès d’un públic que respon a aquest tipus de continguts. "Sempre hi ha hagut aquest mantra allà que la música no acaba de funcionar a la tele i, bé, a nosaltres sí que ens està funcionant. I en mercats internacionals veus que és una tendència clara", comparteix el responsable de la plataforma darrere del docuconcert d’Estopa, un subgènere que també s’expandeix, ja que, cal assenyalar, és més fàcil de produir (l’últim any s’han sumat a aquest format Blur i Taylor Swift, entre d’altres). El dels germans Muñoz es va presentar a l’In-Edit amb el resultat esperat: ple a la sala.

Comunitat i proximitat

Però ¿per què hi respon el públic? En el cas del film sobre Bad Gyal, per exemple, han acudit en l’arrencada de la seva projecció a la sales més de 45.000 persones, cosa que suposa la xifra més alta en 10 anys per a un producte audiovisual d’aquest tipus. El fan acudeix a la crida de l’ídol, en el format que sigui, una cosa de la qual s’han assabentat altres actors més enllà dels promotors. "Volíem comptar amb la proposta del cine per viure’l en comunitat, de la mateixa manera com es viuen els concerts", comparteix David Camarero, director del film sobre l’artista de Vilassar de Mar. "Són dues arts que captiven la gent, el cine i la música. Els artistes tenen aquesta cosa com d’ideals inabastables i els documentals permeten estar més a prop d’aquest món al qual no pots arribar", il·lustra el realitzador.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En el seu cas és evident, considera, ja que Bad Gyal (Alba Farelo) sempre ha sigut "molt hermètica" i un, sobretot si n’és fan, pot satisfer la seva curiositat a través de la pantalla. Sembla ser que aquest hermetisme –encara que Uri Altell recorda que a l’In-Edit han tingut films en els quals s’han "vist els Stones fer parts de les quals no estan orgullosos, però que formen part de la seva història"– s’ha esquerdat últimament, tal com incideix Jorge Ortiz de Landázuri. "He notat una evolució gran, en un primer moment notava molta reticència a mostrar determinades coses per part dels artistes, mostrar-se vulnerables o ensenyar mals moments, tot era des de la perspectiva de l’èxit. I gràcies a projectes que han anat sent sortit, s’ha vist que es pot tractar d’una manera que connecti amb el públic general, no només amb els fans", opina el responsable de Movistar Plus+. "Els seus protagonistes tenen pujades i baixades, gairebé tots han arribat a un èxit aclaparador i després han tingut conflictes. Al ser gent brillant, crida l’atenció", afegeix. En el cas de Bad Gyal, es pot veure com la bola de neu de l’artista 360, amb presència en altres camps com la moda, gairebé li passa per sobre.

Però aquest efecte contagi, que es resumeix, francament, en el fet que tot artista vol tenir el seu documental, porta perills. Una cosa de la qual adverteix David Camarero, director de La joia: Bad Gyal: "Hi ha un corrent de reality que es comença a barrejar... Entrem moltes vegades en el publireportatge i el rentat de cara, i amb l’Alba [Farelo] teníem molt clar que no volíem fer això".