Javier Peña: "Quan ets molt feliç no t’atures a escriure, et dediques a ser feliç"

Diu en algun moment que gairebé tots els escriptors acaben escrivint de la mort dels seus pares, i si no mal senyal. ¿Per què és un tema tan literari?

És un tema vital. Veure morir en algun moment els nostres pares forma part del cicle natural, escrius de les coses que et marquen. En el meu cas, la mort del meu pare fa tres anys i de la meva millor amiga, amb només 31 anys. Sempre ficcionalitzes una experiència, ja ho deia Stephen King, tot i que facis una novel·la amb extraterrestres pensaràs en el dia a dia i situaràs el lampista a la nau. Res tan real i tan dur com perdre la persona que et va donar la vida i en el meu cas, la que em va unir amb la literatura.

El seu cas m’ha recordat el de l’escriptora Milena Busquets, que tampoc mantenia una relació idíl·lica amb la seva mare.

Jo tenia previst escriure un llibre sobre escriptura i el meu pare s’hi va colar. Va ser una catarsi. Una de les coses que pitjor vaig portar va ser no ser capaç d’expressar la tristesa que vaig sentir aquells dies que estava morint. Mentre vaig escriure el llibre vaig plorar tot el que no havia plorat abans, estava bloquejat. Em va servir per treure-ho tot. Mai li havia donat les gràcies i va ser una manera d’homenatjar-lo.

Té un pòdcast literari, Grandes Infelices. ¿Ha trobat el secret de la infelicitat?

No hi ha conclusions possibles. El que jo valoro més del pòdcast és assumir la meva pròpia infelicitat, que moltes de les coses que em fan escriptor van aparellades amb altres que em fan mal. Ara mateix aquest llibre és una de les coses que més m’emocionen i alhora estic patint per com anirà. Aquell vers d’Homer que amb una gràcia els has donat un dolor. D’una banda els escriptors tenen capacitat de crear bellesa, aquesta sensibilitat que se’ls pressuposa els fa també molt fràgils. No romantitzo la infelicitat, però poder parlar d’aquestes coses em tranquil·litza. No soc el rar, és normal. Els escriptors som éssers ferits, inadaptats i per això creem una realitat paral·lela.

¿Pot ser un escriptor brillant i una persona feliç i plàcida, conforme amb la vida?

Jo tinc la teoria que quan ets molt feliç no t’atures a escriure, et dediques a ser feliç. Els grans escriptors moltes vegades tenen turments interiors. Tocar l’èxit és una cosa molt difícil de gestionar, són persones de molt ego. Al llarg del llibre anem repassant característiques essencials: són bastant mentiders, molt obsessionats amb la lectura i l’escriptura i això els genera patiment. A més aquesta professió depèn molt de l’atzar. Totes aquestes coses es reflecteixen en aquestes biografies. Però és un llibre de reconciliació i de gràcies cap al meu pare per introduir-me en l’escriptura. No és una cosa per deprimir-se sinó per aprendre i sentir-se més acompanyats.

Tant a Grandes Infelices com a Tinta Invisible amb prou feines apareixen autors espanyols, només Carmen Laforet i Unamuno. ¿A què es deu?

Sempre he llegit més anglosaxons que espanyols, en això ha tingut la culpa el meu pare, també llatinoamericans. De la literatura espanyola llegeixo les novetats editorials però no soc un gran coneixedor, a més al segle XX tampoc hi ha hagut grans autors comparat amb altres literatures mundials.

¿Per ser un gran escriptor és essencial haver sigut un lector voraç, habitar en un món d’històries?

Un lector voraç sí, potser n’existeix algun que no ho hagi sigut, però ara mateix no hi caic. Però sobretot cal disfrutar de la lectura, que és molt important per donar-nos una mica de pausa, perquè el cervell freni d’aquesta velocitat que portem. Estem perdent capacitat de concentració, llegir una hora sense mirar el mòbil sempre ha estat important, però ara és vital.

Tinta invisible explica com sovint el geni literari es reconeix molt després de la mort de l’autor, com en els casos de Melville i Kafka. ¿La justícia poètica existeix?

No, en absolut. Quants Kafkas hi haurà que no coneixem. Ell va tenir la fortuna que Max Brod, el seu editor, no li va fer cas i no va cremar les seves obres, com ell havia demanat. I per mi Kafka és l’escriptor més influent de tot el segle XX, no només literàriament sinó també filosòficament. I al final que la seva obra transcendís va tenir a veure amb l’atzar.

Ara estem amb la intel·ligència artificial. ¿Com creu que la possibilitat de generar narrativa desposseïda del component humà afectarà la literatura?

No crec que existeixi la literatura desposseïda del component humà. Jo vull llegir un llibre que hagi escrit una persona, no una màquina. De Tinta Invisible el que més m’han dit és que és un llibre molt honest. Potser la màquina pot enganyar-nos, però jo no vull entrar en sentiments falsos. Ara bé, en els 90 jo vaig dir que els mòbils no triomfarien i internet tampoc, aquestes van ser les meves grans prediccions. A mi em costa creure que sigui capaç de suplir l’honestedat de l’escriptor, pots enganyar alguna gent algun temps, però no a tots. Si és un algoritme no és literatura, és una altra cosa.

Parafraseja Russell per dir que l’enveja és la més lamentable de les característiques de la condició humana. No obstant és comú entre escriptors. ¿Ho veu una cosa positiva?

Actua com a motor competitiu. Els escriptors són molt envejosos, en part perquè la nostra obra no es pot mesurar. Si no triomfes estan cometent injustícia amb tu, sempre veus una altra persona que et sembla que potser no ho mereix tant. Quan era jove jo jugava als escacs, era meravellós, si tu jugaves bé guanyaves, tot era mesurable. En la literatura pots escriure una obra mestra i que passi desapercebuda. És el cas de Bolaño, l’escriptor en espanyol més important dels últims 40 anys i només va conèixer l’èxit al final de la seva vida.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

¿Què li agradaria aconseguir amb aquest llibre, quan diria "missió complerta"?

Quan aconsegueixo alguna cosa deixo de donar-li valor i ja vull el següent: soc un infeliç de manual. M’agradaria que la gent que disfruta del pòdcast arribés al llibre. I homenatjar el meu pare per haver-me ensenyat tot sobre les històries. Un al final escriu per emocionar l’altre, si ho aconsegueixo, puc estar satisfet.