Álvaro Pombo, premi Cervantes

Álvaro Pombo ha guanyat el premi Cervantes 2024, el guardó literari més important en l’àmbit de la llengua espanyola. El jurat destaca la seva "extraordinària personalitat creadora, lírica singular i la seva original narració", segons es podia escoltar ahir en paraules del ministre de Cultura, Ernest Urtasun, encarregat de llegir la decisió del jurat. "Al seu notabilíssim nivell com a poeta i assagista –continuava– s’uneix ser un dels grans novel·listes de la nostra llengua, que indaga en la condició humana des de les perspectives afectives d’uns sentiments profunds i contradictoris".

Aplaudit, respectat i freqüentment premiat des de fa dècades, Pombo té en el seu historial una abundant producció literària que s’estén, com assenyalava el ministre, per la la narrativa –més de dues desenes de novel·les, diversos volums de contes–, la poesia i, de manera més puntual, l’assaig o els articles en premsa. És un dels representants vius i en actiu –acaba de publicar el seu últim llibre– d’aquesta generació a què es va anomenar la Nova Narrativa espanyola, la que va néixer literàriament amb l’adveniment de la democràcia i a la qual pertanyen autors com Eduardo Mendoza, Juan José Millás o Javier Marías. És membre de la Real Academia Española, on des del 2004 ocupa la butaca j que va deixar vacant Pedro Laín Entralgo.

Ironia i humor

El jurat va destacar també que "en les seves creacions mostra el món a través de la construcció d’un llenguatge en el qual les deformacions de la realitat apareixen reflectides sota la disfressa de la ironia i l’humor. En la seva prosa, l’oralitat es reflecteix en la voluntat d’un estil que aspira a l’escric com parlo de Valdés. Ha creat allò que defineix els grans escriptors: un món literari propi, imperible i imprescindible".

Álvaro Pombo va néixer a Santander poques setmanes abans d’acabar la Guerra Civil, el juny de 1939. Ho va fer en una família aristocràtica però en la qual també pesava la divisió ideològica que havia marcat el país i el seu conflicte bèl·lic. Com va explicar a la seva penúltima novel·la, Santander, 1936 (Anagrama, 2023), el seu avi Cayo era republicà i el seu oncle Alvarín, falangista. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat Complutense de Madrid i més tard va fer un postgrau en Filosofia al Birkbeck College de Londres, on va viure durant una dècada.

Va debutar en la literatura el 1973 amb un llibre de poesia, Protocolos. Serà més prolífic en la novel·la, però sempre es considerarà, sobretot, poeta. En narrativa s’inicia al tornar a Espanya, ja recuperada la democràcia, amb el llibre de contes Relatos sobre la falta de sustancia (1977), en el que algunes de les històries tenen protagonistes homosexuals. Aquesta identitat, que ell viurà amb llibertat, serà també un dels grans eixos de la seva literatura, tot i que algunes de les seves manifestacions sobre això –com quan va dir que el matrimoni homosexual li feia "riure"– hagin sigut polèmiques.

Pombo va ser l’autor inaugural de la col·lecció Narratives Hispàniques d’Anagrama. El seu editor, Jorge Herralde, va apostar fort per ell des del principi. La primera novel·la que li va publicar El héroe de las mansardas de Mansard (Anagrama, 1983), va ser també el primer premi Herralde. En aquell llibre ja estaven algunes de les bases del que seria la seva literatura posterior: l’ús de la ironia i de l’humor, dels quals tant ha fet gala en la seva vida pública; l’experimentació amb un llenguatge que alterna tons cultes i més col·loquials, i en la qual es percep la destresa del poeta; la profunda indagació psicològica en els seus personatges; les sexualitats no normatives i les formes de vida poc respectables, com ja s’ha dit, a més de la pròpia experiència d’un xaval criat en el si d’una família benestant del nord d’Espanya. Amb els anys arribaran altres títols notables com El metro de platino iridiado (Anagrama, 1990), que li va donar el Premio Nacional de la Crítica i en el qual tractava la desestructuració de la parella tradicional. O Donde las mujeres (1996), on tornarà a retratar la descomposició familiar i que li va valer el Nacional de Narrativa. A La cuadratura del círculo (1999) s’endinsarà en una de les seves grans passions, la història medieval.

Literatura i negoci

Pombo mai ha sigut un autor que hagi defugit el favor del públic o que hagi menyspreat les estratègies comercials de la indústria del llibre. Quan el 2006 va aconseguir el premi Planeta per La fortuna de Matilda Turpin, va dir que els guardons no tenien importància de cara a indicar el valor de la literatura, però sí per donar-la a conèixer i empènyer-la comercialment. Era aquella la història d’una dona que, després de triomfar professionalment en el món de les finances, haurà de pagar un alt cost personal, un tema que enllaçava de manera directa amb les inquietuds del seu temps. Un altre premi important, el Nadal, el va guanyar el 2012 gràcies a El temblor del héroe (Destino), novel·la que reflexiona entorn de l’engany.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Més enllà de la literatura, l’Álvaro Pombo personatge públic va transitar durant uns anys per la política. De la mà d’UPyD, partit fundat per Rosa Díez, va ser candidat al Senat en les eleccions del 2008 i el 2011, i es va quedar fora en les dues ocasions.

L’any passat el guanyador del premi Cervantes va ser l’escriptor lleonès Luis Mateo Díez. Convocat des de 1975, anteriorment l’han rebut autors com Juan Carlos Onetti, Octavio Paz, Rafael Alberti, María Zambrano, Mario Vargas Llosa, Juan Marsé, Ana María Matute o Cristina Peri Rossi, entre d’altres. Té una dotació de 125.000 euros i s’entrega cada any en una cerimònia solemne presidida pels Reis que se celebra el 23 d’abril a la Universitat d’Alcalá de Henares.