Cantar a l’estil gitano, segons el Niño de Elche

Als quadros de Lucian Freud pot veure’s "una mà molt grossa amb les seves taques i els seus pèls, i les brosses de pols, com si ho augmentessis tot amb una lupa", fa notar el Niño de Elche. "Doncs això és una mica el que jo he fet: com ell deia, una intensificació de la realitat". Allà se situa el seu nou àlbum, l’ultraexpressiu, cru i promiscu Cante a lo gitano, que presenta demà a l’Auditori (cicle Sit Back), acompanyat del guitarrista Emilio Caracafé i la percussionista Nasrine Rahmani.

Un disc que al·ludeix a un cantaor, en efecte, gitano, el de Jerez Manuel Torre (1880-1933), figura que es va situar al marge dels circuits establerts ("sense caure en cap ostracisme", apunta) i de qui li atrau l’estil vocal "disruptiu, que utilitzava pocs melismes en segons quins contextos, molt auster en la forma i en les temàtiques". Una manera de fer que remet, afegeix, a la figura "romàntica" del cantaor anàrquic i tocat del bolet, amb aquesta pinta de pistoler, de figura de l’Oest i de la ciutat sense llei". Però Cante a lo gitano no és un àlbum d’homenatge, sinó que Francisco Contreras, el Niño de Elche, ha volgut utilitzar Torre "com una plataforma per tractar certs temes: què suposa cantar a l’estil gitano, quan el flamenc ha sigut sempre una expressió desdibuixada, anàrquica i fora de les categories".

Vestir-se de gitana

Gitano i flamenc "han sigut paraules sinònimes, i vestir-se de gitana és vestir-se de flamenca", observa. I ell, com sabem, tendeix a fugir del que considera "una lluita identitària, que en els últims anys s’ha descontrolat molt: folklore, nacionalisme, la necessitat de marcar una diferència amb l’altre, ho veiem fins i tot en el feminisme i en segons quins moviments queer".

A Cante a lo gitano compta amb Yerai Cortés com a guitarrista i coproductor, capturat per a la causa després d’haver coincidit a la cèlebre gira de C. Tangana. "Els meus últims tres discos són estudis sobre la guitarra flamenca i sobre altres maneres de cantar, i en l’estil de Yerai hi ha un cop sobre la taula. És una mostra de com es pot acompanyar d’una manera diferent, clàssica i radical, més enllà del que ha pogut fer Raül Refree en algun disc en els últims anys. Ho porta tot a un territori que no em podia imaginar". ¿Va dir clàssica i radical, coma conceptes agermanats? "És clar, el que perdura."

Notícies relacionades

Machi, inspectora d’Hisenda

‘Gladiator II’ suspèn en rigor històric

Flamenc naturalment heterodox, amb pessics de funk (Guajirillas), percussions còsmiques per part d’Eric Jiménez, de Los Planetas (Saeta de los golpes), i la gaita cantàbrica d’Andrés Rodríguez que sustenta la irònica Farruca astur-galaica. "En el flamenc es creu que la farruca té a veure amb un cant de Galícia o Astúries, i no és així. Jo agafo aquesta idea romàntica i em dic: ‘I si tinguessin raó, ¿com seria?’", assenyala l’artista. La veu de Rocío Márquez imprimeix poder a Fandangos abandolaos, mentre que Bedroom-tientos traça una audaç picada d’ullet. "M’agrada molt el bedroom pop i el text d’aquests tres tactes parla d’un quartet. Cantar en la intimitat d’una habitació és una cosa que jo feia de nen i que és molt present en el flamenc".

El Niño de Elche ve d’actuar a París, a Bouffes du Nord, el que va ser teatre de Peter Brook ("la ciutat on més actuo després de Madrid i Barcelona"), i combina els discos i gires amb moltes altres activitats. "Fa uns dies, en un taller que feia, al presentar-se, tots em van dir que els interessava el meu treball, però: ¿a quin dels 17 discos? ¿A quin dels 25 espectacles de dansa, els set llibres, les cinc pel·lícules, les conferències...? Es van quedar amb la cara descomposta", explica. La seva figura és relativament coneguda, tot i que potser no tant la seva obra. Certes polèmiques van deixar empremta. "Però cada vegada menys, fa dos o tres anys que la gent ja no em coneix per això". Sí que adverteix d’una decantació futura cap a les seves tasques fora de l’escenari. "Cantar m’agrada, m’ho passo bé, però cantar tant cansa molt".