‘Gladiator II’ suspèn en rigor històric

Si es té en compte aquest èxit no resulta estrany que ara, 24 anys després, Gladiator II ofereixi en les seves dues hores i mitja si fa no fa el mateix o, més ben dit, moltíssim del mateix –més batalles espectaculars, bíceps més inflats, més emperadors malvats i vagament efeminats–, fins al punt de fer que la seva predecessora sembli una pel·lícula minimalista en comparació. Les crítiques que la pel·lícula ha rebut per la seva falta d’originalitat, això sí, són insignificants si es comparen amb els atacs dels quals ha estat sent objecte des de fa mesos, la majoria centrats en la seva suposada inexactitud històrica.

¿Un aquari gegant?

El més recurrent d‘aquests està relacionat amb la seva escenificació d’una batalla marítima dins del Colosseu, en la qual intervenen no sols diversos vaixells, sinó també un grapat de taurons assassins. Si bé és cert que aquest tipus de combats van tenir lloc ocasionalment a l’amfiteatre, els experts coincideixen en el fet que la participació d’esquals hauria requerit una cosa tan improbable per llavors com la seva captura a l’oceà –la seva i la d’incomptables quilolitres d’aigua salada, necessària per a la seva supervivència– i el seu transport fins a Roma, a una distància de 35 quilòmetres, i per aquest motiu, el més raonable és que en aquestes comptades ocasions el Colosseu fos omplert amb aigua dolça procedent del riu Tíber. Per la versió de l’edifici ideada pel director, Ridley Scott, a més, es passegen violents babuïns malgrat que no hi ha cap prova que els antics romans utilitzessin aquests primats en els seus espectacles de lluita.

Una mica diferents són les rèpliques generades per Gladiator II a causa de la inclusió en el seu metratge d’una escena en la qual algú apareix cavalcant un rinoceront. Sembla que obres literàries datades a la Roma del segle I esmenten aquests grans mamífers, però ho fan referint-se a la seva variant índia, que posseeix només una banya, mentre que els que apareixen a la pel·lícula en tenen dues. A més, no està comprovat que un animal com aquest pugui ser domesticat i muntat com si es tractés d’un cavall.

En un altre moment d’aquesta seqüela, un grup de comensals es passen entre ells un plat que conté pols de banya de rinoceront, però aquesta substància va començar a utilitzar-se com a medicina o droga recreativa molt més tard, al segle XVI, a la Xina. Més evidències de falta de rigor històric: el film inclou la presència d’un noble que llegeix un diari, 1200 anys abans de l’aparició de la premsa impresa, quan el cert és que en l’època que Gladiator II recrea, l’any 211, els romans llegien les notícies escrites en enormes taules de pedra distribuïdes en punts concrets de la ciutat. Així mateix, una escena mostra l’emperador Macrí (l’actor Denzel Washington) en una cafeteria, tot i que aquesta classe d’establiments no van aparèixer a Itàlia fins al segle XVIII.

Els més primmirats

Els espectadors més primmirats han trobat alguns motius no relacionats amb la fidelitat als fets per carregar contra la pel·lícula. El primer té a veure amb l’elecció del seu repartiment: el seu personatge protagonista és Luci, net de Marc Aureli, que a Gladiator era només un nen obligat a fugir de la ciutat per salvar la vida, i a qui llavors va interpretar l’actor nord-americà Spencer Treat Clark. Malgrat que Clark continua sent un intèrpret en actiu, molts qüestionen que en aquesta ocasió Scott no l’escollís a ell sinó a l’irlandès Paul Mescal –un actor magnífic, tot sigui dit– per encarnar el personatge.

El segon està relacionat amb el primer tràiler de la pel·lícula, que va veure la llum el juliol passat i la banda sonora de la qual incloïa la cançó No church in the wild, interpretada pels rapers Jay-Z i Kanye West i el músic Frank Ocean. Les xarxes socials, per a sorpresa de ningú, van posar el crit al cel.

En marxa la tercera

Per descomptat, aquest no és el primer dels llargmetratges de Scott que rep aquest tipus de crítiques. Fa només un any, el director britànic va ser vilipendiat perquè el seu biopic Napoleó (2023) –interpretat per Joaquin Phoenix–, mostra a l’emperador francès ordenant el tret de canonades contra les Piràmides d’Egipte, malgrat que això mai va passar, i perquè perpetua amb referència a ell el mite del gran home fet a si mateix. I, al seu diaGladiator també es va veure a l’ull de l’huracà per la seva primera escena de ççbatallaççintereixçç, en la qual l’exèrcit romà utilitza boles de foc, catapultes i ballestas.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La reacció del veterà Scott, de 86 anys, davant aquest tipus d’atacs sempre ha sigut la mateixa: suggerir als seus detractors on poden ficar-se les seves queixes. Pel que fa a Gladiator II, està segur que aquesta mala premsa no impedirà que la pel·lícula triomfi espectacularment a la taquilla en dates prenadalenques, tan segur que ja ha començat a escriure una tercera entrega de la saga.

En aquest sentit, és una llàstima que no recuperi el guió que el músic Nick Cave va escriure fa anys amb la mirada encara posada en la segona. Segons aquest text, Màxim Meridio (Russell Crowe) –que mor al final de Gladiator- és ressuscitat del purgatori i enviat de tornada al món dels vius perquè mati Jesucrist, i posteriorment lluita successivament a les croades, la Segona Guerra Mundial i el Vietnam abans de trobar feina al Pentàgon. Això sí que és prendre’s de broma el rigor històric.