Les bruixes s’alien amb Dolores Redondo

El cor s’encongeix sortint al caire de l’avenc de Legarrea. A dins, a 50 metres de profunditat (16 pisos), s’hi van descobrir el 2016 les restes de Juana Josefa Sagardía Goñi, embarassada de set mesos, i dels seus sis fills d’entre 18 mesos i 16 anys. Els hi van tirar els seus veïns el 1936. "Sents l’arrelament del mal, una cosa tan incomprensible que fa por, que escapa a la raó", reconeix Dolores Redondo (1969), que ha tingut "malsons" amb aquesta esquerda natural situada en les anomenades Valls Tranquil·les de Navarra, sota la capa d’idíl·lica bellesa natural prepirinenca en què s’han amagat secrets, vergonyes ancestrals i crims atroços com aquest. I d’altres de no tan llunyans, com el d’un jove de Legasa desaparegut el 2008 i que va ser trobat al mateix avenc, un lloc al costat del qual la creadora de l’exitosa trilogia de Baztan es resisteix a fer-se fotos per respecte. "És l’escena d’un crim. Un espai on van passar coses escabroses i fosques".

Por i odi

La donostiarra va conèixer aquesta història quan el prestigiós antropòleg forense Paco Etxeberria va divulgar la troballa de les restes de la dona i els seus fills i, "commoguda", s’hi va inspirar per a la seva nova novel·la negra fusionada amb mitologia basconavarresa: Les que no dormen. NASH (Destino/Columna). "No m’he d’inventar un crim místic. Va passar de debò que una gent va tirar la seva veïna i els seus sis fills a aquest avenc aprofitant els primers dies de la Guerra Civil sota la creença que era una bruixa. Segurament la temien tant com l’odiaven. Em va inspirar el lloc i la realitat. Escric sobre com es perpetua una creença fins al punt que la gent té la convicció que una dona és una bruixa. La por i la superstició poden portar algú a matar".

Redondo, conscient de "la fascinació pel mal que estableix tot ésser humà", perquè sabem que "en una part recòndita de l’ànima hi ha la capacitat de matar", es manté fidel al seu univers mystic noir, amb el qual ha venut cinc milions de llibres en 39 llengües des que el 2013 va publicar El guardià invisible i que ara perpetua amb Les que no dormen. NASH, segon títol del quartet de les Valls Tranquil·les, novel·les independents però amb una connexió que no revelarà fins al final i que va començar amb Esperant el diluvi. Arriba avui a llibreries amb una tirada en castellà de 220.000 exemplars i una en català de 20.000.

La guanyadora del Planeta 2016 torna a la vall de Baztan. A la capital, Elizondo, on va passar dos hiverns escrivint el llibre; a la veïna Elbete i a la limítrofa vall de Malerreka, i el petit poble de Gaztelu, on hi ha l’avenc de Legarrea, on a principis de març del 2020, quan l’amenaça de la covid començava a inquietar, baixa la seva nova protagonista, Nash, una psicòloga forense que busca vestigis de llegendes de bruixes però que troba el cadàver d’una jove de la zona desapareguda feia tres anys, per la qual compleix condemna l’exparella de la mare.

"La Nash renova la manera com es planteja una investigació la policia: és més emotiva i empàtica –explica Redondo–. És una protagonista diferent, una psicòloga dels morts. No són policies i participen quan les autòpsies no són concloents i han de determinar la causa de la mort segons el codi NASH, que ella adopta com a nom (les inicials signifiquen ‘natural’, ‘accidental’, ‘suïcidi’ o ‘homicidi’. Indaguen en l’estat mental de la víctima, estudien com se sentien, entren al seu ordinador i el seu mòbil, parlen amb els que les van conèixer...".

Redondo recorre amb un munt de periodistes escenaris de la novel·la, unes pàgines per les quals també transita la policia foral Amaia Salazar, protagonista de la trilogia del Baztan. Tornaran a aparèixer totes dues en pròximes novel·les que ja té conjuminades. "En aquests pobles, les creences continuen existint", afirma l’autora, que espera que els actuals veïns de Gaztelu, que el 2017 es van abocar a un homenatge a les víctimes, que descansen al cementiri del poble, acullin bé la novel·la. "Els pecats del pare no poden ser els del fill. Ningú és culpable del que van fer els seus avis o besavis. Per tirar endavant, cal perdonar", assenyala Redondo, que es decanta per la hipòtesi que l’execució de Juana Josefa Sagardía "va ser per bruixeria, un crim d’odi, perquè existia el ferm rumor que era bruixa, que practicava l’antiga religió, que no anava a l’església. Es deia que hi havia altres dones de la seva família que també ho eren. Ella era molt bonica i els van acusar de petits furts".

Un nínxol al cementiri

Davant l’avenc, Redondo interpel·la una periodista local, de Santesteban, que va seguir el tema a fons, Alicia del Castillo, que apunta que una veïna, quan es va morir, va deixar pagat un nínxol al cementiri per si mai se’n trobaven les restes. "Vam créixer pensant que era una llegenda –admet la reportera–. I els veïns de Gaztelu van voler acompanyar la família Sagardía quan van poder enterrar les restes [el 2017]. Han intentat alliberar-se d’aquella culpa familiar. Els que van cometre aquell crim van pensar que si s’envoltava de silenci s’oblidaria amb el pas del temps, però ara la novel·la significa que això no passarà i que traspassarà fronteres".

Redondo no creu que els matessin com a represàlia entre bàndols de la Guerra Civil. "A Gaztelu tots eren carlins i el seu marit es va allistar al bàndol nacional. Però a l’empara de la contesa n’hi va haver molts que van aprofitar per venjar amb assassinats odis perpetuats durant generacions pels límits, deutes personals o enveges".

Notícies relacionades

Cantar a l’estil gitano, segons el Niño de Elche

Machi, inspectora d’Hisenda

L’autora torna a la malaltia mental centrada en la depressió i manté com tema central de les seves novel·les "la maternitat i les estructures matriarcals", com la que va viure ella mateixa de nena, amb el seu pare marí absent la major part del temps. I, sobretot, posa el focus en les que no dormen del títol. "És un homenatge a la inquietud femenina, a l’ànsia de nenes i dones que quan de nit les enviaven a dormir es mantenien despertes i simbolitzaven el mal. És la bruixa de la caseta al bosc, que, en comptes de resar, de nit fa de tot menys quedar-se quieta al llit. O les que de nenes llegíem al llit amb una llanterna. L’ànsia no dorm. A mi em supera: m’aixeco de nit i llegeixo o escric".

Els seus personatges són "dones inconformistes, rebels, amb esperit crític, independents, que fan el que els dona la gana". N’hi ha d’"irreverents i anàrquiques, amb un esperit de bruixa", com les Mitxelena, una mare i les seves dues filles que en la novel·la regenten una funerària. "Quan la societat diu ‘bruixot’ i ‘bruixa’, per exemple, marca el femení de manera pejorativa. Un bruixot és un home encisador, savi i místic; una bruixa, en canvi, és una dona dolenta o de conducta sospitosa", diu Redondo abans de denunciar que "avui dia es continuen practicant les execucions per bruixeria en països com l’Índia, on dotzenes de dones són penjades, cremades i ofegades per impedir que puguin tornar de la mort per venjar-se, o com l’Àfrica, on els nens albins són abandonats a la seva sort quan neixen".