Líders que no estan a l’altura

Santiago Abascal mesura 1,80 centímetres. No se’l considera una persona de baixa estatura, almenys físicament. No obstant, ahir, en una foto de família amb els presidents provincials del seu partit compartida en el seu compte de X, el vam trobar posant de puntetes per intentar sobresortir entre la resta. Si bé en comunicació no verbal, com més espai ocupes (sigui d’ample o d’alt) més poder es transmet, està demostrat que les persones amb més seguretat en si mateixes es veuen i projecten amb més alçada de la que posseeixen en centímetres. No obstant, si l’autoestima (no s’ha de confondre amb l’ego) és baixeta, també ho serà l’estatura. Perquè l’altura o baixesa d’una persona no és una qüestió física, és una cosa mental.

Aquest intent desesperat per imposar-se presencialment no és nou en política, especialment per líders amb masculinitats fràgils que temen (amb raó) no estar a l’altura. El 1940, d’una manera tan gràfica com meravellosa, Charles Chaplin retratava Hitler i Mussolini com dos idiotes obsessionats per veure qui arribava a més altura a la cadira de la barberia. Les últimes botes amb taló que es va calçar Il Duce per augmentar el seu 1,66 d’estatura, i amb la qual els partisans acabarien penjant-lo cap per avall, les va ordenar cosir al sabater Domenico Bertulli. La firma d’artesania italiana especialitzada en calçat amb formes camuflades també va servir a Silvio Berlusconi, Felipe González, Jose María Aznar i Nicolas Sarkozy.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

A ningú se li escapa que el taló d’Aquil·les de la confiança del president gal (1,65 metres) era la seva estatura, i més des que es va casar amb Carla Bruni (1,76 metres). A més que la model no va poder tornar a fer servir taló en tot el seu acompliment com a primera dama, a Sarkozy se’l recorda per posar de puntetes com Abascal en una foto amb el matrimoni Obama. I no només descartava el seu personal de seguretat si gosaven sobrepassar-lo, també va arribar a fer càstings d’alçada per al públic que l’acompanyava a la seva esquena als escenaris dels mítings. Caçat pujant a una capsa de cartró per alçar-se en una entrevista televisiva o col·locant un esglaó darrere del faristol per no quedar per sota de Barack Obama.

De fet, aquesta mateixa tàctica va servir a Javier Milei en el seu primer discurs d’obertura de sessions al Congrés. I és curiós que pretenent resultar una mica més alt per presentar-se públicament com a mandataris excel·lents (convincents i segurs de si mateixos) acabin resultant ridículs per assenyalar d’una manera tan basta el seu complex més gran: el d’inferioritat.