Rodrigo Sorogoyen: "Per a mi l’important és que l’espectador vegi la realitat"

¿Per què es va decidir estrenar Los años nuevos en cines en forma de dues maratons? Diria que una història amb aquesta estructura, en la qual passa un any entre un capítol i un altre, es beneficia del visionament espaiat.

Sempre havia tingut al cap, si no la marató, sí que la sèrie pogués veure’s en pantalla gran. I, és clar, en el cine no estrenaràs una cosa capítol a capítol. Calia fer packs. A més, crec que el capítol u, per molt bé que estigui, no és el gran pilot de la història de la televisió [rialles]. No és un episodi en el qual passi una cosa que et deixi enganxat al televisor. L’espectador que veiés un o dos capítols pensaria: "Bé, està bé". El que en veiés cinc diria: "Ostres, això està molt bé i vull continuar veient-la".

¡A mi el primer em va deixar enganxat a la pantalla! I això que era la de l’ordinador.

Doncs potser estava jo equivocat i és més una por que això no enganxi. Sí, deu ser una por meva que el primer capítol no sigui el que es porta avui dia: grans girs, grans cliffhangers, una història potent... En el fons, això va de dos nois [brillants Francesco Carril i Iria del Río] que es coneixen drogats d’after i que es troben i que hi ha un crush, però que s’han de separar al final.

Aquesta intimitat pot ser una cosa èpica, no obstant. Observar dos amants junts, a la seva bombolla, és una cosa espectacular, ¿no?

Sens dubte, aquests primers plans, aquests silencis, veure tot això en pantalla gran... Ha de ser una experiència bastant bèstia. Però és que m’he adonat del pes de la sèrie a poc a poc. Al principi era com un projecte menor que volia produir amb Caballo [Films; companyia que va cofundar el 2012], potser ni tan sols amb mi dirigint. Però al final, com que si em dedico a una cosa, m’hi dedico al cent per cent, vaig acabar realment implicat i veient com d’interessant podia ser.

En la sèrie juga un petit paper un DVD de La mejor juventud, minisèrie/pel·lícula del 2003 en la qual Marco Tullio Giordana també seguia personatges de classe mitjana durant molts anys, fins i tot més que en la seva. ¿Va ser una referència en la seva sèrie?

Era una d’elles i ens feia gràcia ficar aquest acudit al capítol tres. Però, sobretot, la idea era una mica fer-ne una Normal people espanyola, tot i que la nostra sèrie hagi acabat sent una altra cosa. Les referències s’utilitzen al principi. Després, l’interessant és separar-se’n i deixar que la sèrie o pel·lícula agafin la seva pròpia identitat.

Li anava a preguntar, de fet, per Normal people, a la qual Los años nuevos m’ha recordat per, entre altres coses, la importància del sexe en la narrativa. Últimament està desapareixent de les nostres pantalles i és una cosa que, en realitat, serveix com poques coses per explicar una relació.

Era necessari per com estàvem plantejant els guions, que es basaven a estar amb els personatges tota l’estona que calgués. Si hi havia un silenci de 20 segons, hi havia un silenci de 20 segons. Seria hipòcrita no fer el mateix amb el sexe. Crec que Normal people té escenes de sexe molt ben rodades. Això t’anima, t’empeny a dir: "Si ells poden, ¿per què no nosaltres?". Però també crec que les nostres són molt menys estilitzades. A mi m’agradava molt la cruesa de dues persones cardant, amb perdó, en un sofà, de dia, amb una llum no especialment bonica.

L’estructura de la sèrie pot recordar la novel·la Un dia, de David Nicholls, que va tenir adaptació al cine i, recentment, l’streaming. A cada capítol del llibre es visita dos personatges, una parella platònica, sempre el mateix dia, el 15 de juliol, durant dues dècades. ¿Els va passar pel cap aquesta connexió?

Sí en el cas del llibre i la pel·lícula, però no amb la sèrie, que és massa recent. Vaig començar a escriure això amb Sara Cano el 2018. I la idea se m’havia acudit la Nit de Cap d’Any del 2016 al 2017. Sabia que existia una idea semblant, però la nostra passava a la Nit de Cap d’Any, cosa que aportava altres coses. En realitat ni tan sols he acabat de veure l’adaptació al cine.

Ha escrit totes les seves pel·lícules [de Stockholm a As bestas] o creat una sèrie [Antidisturbios] amb Isabel Peña. Los años nuevos està creada també en aliança amb dos guionistes dones, Sara Cano i Paula Fabra. ¿És casualitat o és una cosa que necessita?

Intento escriure amb qui em porto bé i qui entenc que és bona o bo per al projecte. Sobretot, gent amb qui connecto. Tinc un amic, Daniel Remón, amb qui vaig anar a classe a l’ECAM. Vam fer un episodi d’Historias para no dormir i ara estem escrivint, des de fa un parell d’anys, una pel·lícula potent que esperem que surti. Però això de la Sara i la Paula ha sigut realment una sort tremenda. Són boníssimes. Estava bé que l’equip fos de tres, perquè jo estaria bastant desvinculat a l’hora d’escriure, és a dir, el que es diu mecanografiar. Hem fet un treball conjunt d’escaleta i trama, però d’escriure se n’encarregaven elles.

Parlava de Los años nuevos com una cosa petita, però alhora té alguna cosa de gran retrat generacional. És una sèrie sobre arribar als 30 i adonar-se que l’estabilitat encara queda lluny, en part perquè no hi ha diners per aconseguir-la.

Sí, és clar, això era una cosa intencionada. M’interessava parlar de nosaltres i del que veig, del que conec, dels meus 30 anys, dels meus 35, dels meus 40... Per a mi l’important és que l’espectador vegi la realitat. Quan en una pel·lícula o una sèrie no em crec una situació, això em mata, desconnecto. Però tampoc m’ho he pres com "explicarem una generació". L’explico d’una manera tangencial. Jo volia explicar la història d’una parella que està en aquesta generació, que està en aquest difícil context socioeconòmic.

El retrat acaba sent de diverses generacions, sobretot a partir del quart capítol, el del sopar familiar. Molt superior al famós Peces de The Bear.

Jo odio aquest capítol de The Bear… Tothom me’n parlava i al veure’l vaig pensar: "¿Però això què és? Que insuportable aquesta gent cridant tota l’estona". Però sí, ens semblava pobre centrar-ho tot en aquestes dues persones d’aquesta edat. Per a gairebé tothom, la nostra família és una cosa important, una cosa que ens modifica com a éssers humans. Estava bé dedicar un capítol a la família. També per diversificar, per fer capítols molt diferents. Si n’anàvem a fer deu, que ja és una bona turra, estava bé que cada un fos una minipel·lícula amb la seva pròpia identitat.

¿Quant et vas involucrar en la selecció dels temes musicals? És important la presència de Nacho Vegas, que a més de contribuir amb un tema preexistent, n’ha creat un per a l’ocasió.

M’he implicat el màxim que em puc implicar. Bàsicament, he triat jo mateix totes les cançons. Quan m’implico en alguna cosa, tot aquest tipus de decisions és cosa meva. Des que vaig començar a concebre la sèrie, m’agradava la idea que no hi hagués banda sonora original. La música que sona és generalment diegètica, és a dir, sona allà perquè algú l’ha posat a l’acció de la sèrie. Ha acabat sent una reivindicació de l’indie espanyol perquè li va a la generació retratada. I també perquè són les meves cançons. I les dels meus col·legues.

Notícies relacionades

Líders que no estan a l’altura

Un suculent avanç a Casa Seat

L’entrada de La electricidad, de McEnroe, al final del segon capítol és perfecta. Perfectament demolidora.

Aquesta cançó va estar allà plantejada des de guió, però quan la veus en imatge és... "Déu meu, com queda". Quin tros de final. El mèrit és de la cançó, això cal dir-ho.