Carlos Marques-Marcet: "Penso en la mort dos o tres cops al dia"

Polvo serán parla sobre la mort, però, a diferència de tantes altres pel·lícules que també ho fan, no recorre ni a la tristesa ni al melodrama. ¿Per què la vehicula a través de números musicals i de dansa?

No és una pel·lícula trista perquè no se centra en el dolor causat per la pèrdua o en el dol, sinó que sobretot parla de com resulta d’estrany per a una persona afrontar el procés de deixar d’existir, especialment si es tracta d’un procés voluntari que implica certa logística. La pel·lícula, a més, utilitza la mort per reflexionar sobre com ens relacionem els uns amb els altres, i per explorar el terreny en què l’amor es confon amb la dependència, que pot resultar molt tòxica però també molt bonica. Vaig sentir que la música i la dansa podien ser instruments idonis per acostar-me a temes tan immunes a explicacions racionals com aquests.

¿Quina és la seva relació personal amb el gènere musical?

He de reconèixer que vaig començar a apreciar-lo relativament tard; de nen, detestava que a les pel·lícules de Disney els personatges comencessin a cantar de cop i volta. Però llavors vaig veure una pel·lícula de Fred Astaire, crec que va ser Melodies de Broadway (1953), i me’n vaig enamorar. A partir de llavors em vaig familiaritzar amb els musicals de Vincente Minnelli, Stanley Donen i Gene Kelly, i amb els d’un director avui oblidat anomenat Charles Walters. A més, després del meu llargmetratge immediatament anterior, Els dies que vindran (2019), vaig entrar en contacte íntim amb les arts escèniques, i em va semblar un espai artístic molt més lliure i arriscat que el cine, que em venia de gust explorar.

El títol de la pel·lícula està tret d’un poema de Francisco de Quevedo...

L’art del barroc en general va ser com una guia espiritual a l’hora de fer-la. Quevedo va ser un creador increïble, la seva poesia metafísica i humorística és d’una grandesa incommensurable, i això contrasta de manera molt interessant amb les deplorables idees que ell tenia sobre el poder, el govern i la religió. També em va inspirar aquest gènere pictòric tant del barroc conegut com a vanitas, bodegons i naturaleses mortes on cranis i esquelets apareixien entre flors i peces de fruita per ressaltar la rellevància de la mort en la vida. En aquella època, parlar de la mort no costava tant com ara.

¿Creu que la por col·lectiva d’afrontar la mort dificulta que puguem gaudir de la vida?

Sens dubte. La presència de la mort ens ensenya la importància de viure el present intensament, de treure tot el suc a l’aquí i l’ara. Vivim obsessionats per acumular possessions, acumular coneixement, sense pensar que tot això no valdrà per a res quan deixem de viure. Polvo serán és una pel·lícula molt vitalista, un cant a la vida. És molt important viure la nostra pròpia mort, preparar-nos per a aquell moment i abraçar-ne el misteri.

¿Què opina sobre la llei d’eutanàsia aprovada a Espanya?

És un primer pas, però en calen molts més si volem normalitzar el dret de la gent a un final digne. És important continuar parlant del tema i deixar de demonitzar la mort. Estic convençut que garantir el dret a morir, i compartir converses i debats sobre la mort, evitaria molts suïcidis violents i dolorosos.

¿Vostè diria que pensa sovint en la mort?

Hi penso dos o tres cops al dia. I crec que això em converteix en una persona molt entusiasta i amant de la vida. Recordo perfectament que, quan tenia sis o set anys, un dia em vaig trobar mirant-me al mirall i pensant: "Tot el que passa al meu voltant existeix únicament perquè jo ho veig, i deixarà d’existir quan jo ja no hi sigui". Va ser un pensament molt estrany. I crec que, en part, el meu impuls de fer cine va sorgir d’aquell moment, en què em vaig mirar al mirall i no vaig estar segur de qui era la persona que tenia davant.

Notícies relacionades

Isa, la nostra Pantoja preferida

La festa final d’un somni

Se sol dir que els artistes creen les seves obres per evadir la mort, per perpetuar-se. ¿En el seu cas és així?

John Cassavetes va dir una vegada que havia deixat de fer cine per començar el cine en un intent d’assolir la immortalitat. Però jo lluito contra aquesta idea. Una altra cosa que vaig aprendre de les arts escèniques és que el procés importa més que l’obra acabada, perquè en el món de l’art i en el de la dansa cada representació és única i irrepetible. El que és important és enriquir-se a través del procés col·laboratiu i transformador de crear. Al món del cine hi ha massa preocupació pel llegat, per transcendir a través de les pel·lícules,i obtenir adoració pòstuma. Jo crec que preocupar-se massa per aquestes coses és un mètode idoni per no fer res interessant.