"He sortit centrífug"

"Escric quan fa tanta calor que no puc pintar. No tinc pretensió d’escriptor", va explicar Miquel Barceló (Felanitx, 1957) en la presentació del seu nou llibre, De la vida mía (Galaxia Gutenberg), dilluns passat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Es tracta d’una amalgama d’escrits, entrades de diaris, textos, pintures, fotografies que configuren un autoretrat del pintor mallorquí. "S’assembla molt a un quadre, ¿no?", va fer broma l’artista. L’autor de la cúpula de la Sala de Drets Humans de Ginebra, amb les seves famoses estalactites de pintura, evoca en el seu llibre una llarga carrera de creació, exploració i art.

L’artista que va dividir el seu temps entre la biblioteca del poble i la natura, que es podria passar tot el dia llegint o bussejant lliure pel mar, és en aquestes pàgines. És una dualitat que l’ha acompanyat durant tota la vida i queda plasmada en el llibre. "En un autoretrat que vaig fer als 90, era mig Ramon Llull i mig Billy el Nen", va dir. Des de petit, la pintura va formar part de la seva vida, amb la mare pintant a casa. Ell va agafar el relleu i va començar classes de pintura amb el seu oncle, professor de belles arts, per preparar-se la prova d’entrada per a la carrera a Barcelona. Amb ell va aprendre tècniques que encara utilitza en el dia d’avui. "Aprens a dibuixar i aprens a mirar, no depèn de la mà, sinó de la mirada", va explicar l’artista, del qual es va poder veure fa uns mesos a La Pedrera una mostra de les seves escultures sota el títol Tots som grecs.

No volia ser una altra cosa

"Quan vaig agafar un pinzell per primera vegada, sabia que no volia ser una altra cosa". No sabia si tindria èxit o no, però ja havia decidit el seu camí. La seva mare va confiar en ell en tot moment, tot i que la relació amb el seu pare va ser una mica més complicada. "El meu pare vivia terroritzat per mi, i ho entenc, jo també tindria por si tingués un fill com jo". A més de parlar de la seva família, en el llibre queda plasmat el seu poble, a partir de diversos llocs i plats, com l’ensaïmada o l’arròs brut, amb carn de caça, que compara amb les seves pintures.

De Mallorca a Barcelona, després a Portugal i a Mali. Barceló no ha sigut de quedar-se en un lloc, mogut per intuïcions, ha viscut en diferents parts del món, de les quals s’ha emportat un aprenentatge tant per a la seva pintura com per a la vida. "Quan neixes en un poble tan petit, o ets centrífug o centrípet, jo he sortit centrífug", va explicar l’artista.

Una de les etapes que més l’ha marcat va ser la seva estada a Mali. "No hi anava a buscar aventures, però va ser un descobriment. Jo anava al desert, perquè els meus quadres s’havien tornat deserts i era una intuïció, va ser una espècie d’epifania". En el seu viatge es va quedar atrapat un parell de dies en ple desert, on es va dedicar a observar i dibuixar sobre les dunes. Va estar vuit mesos a Mali. "Genera un gran reset com a persona, però també com a artista, perquè canvia tot una mica".

Notícies relacionades

Isa, la nostra Pantoja preferida

La festa final d’un somni

De Mali va tornar a Europa amb una nova mirada, l’animisme, una doctrina que veu l’ànima com el centre de totes les coses. "Pintar és aprendre a acceptar les coses, potser la vida també, però pintant s’ha d’acceptar tot, el que està bé, el que està malament, els imprevistos...", va dir. Sent a Mali, va anar de viatge al Senegal, i al tornar va veure que els tèrmits s’havien menjat moltes de les seves pintures. Al principi es va desesperar, però després va acceptar que les seves obres eren millor mig menjades per aquests insectes.

"Fa anys que faig això: bussejar, pintar, llegir", escriu Barceló al seu llibre. "Bussejar és com pintar". Et llances al quadre, i surts per agafar aire. "El quadre a terra és com un fons marí, entro i surto". Reflexions, anècdotes, quadres, fullejar De la vida mía és viatjar entre fotografies, gargots i mil històries. Des d’una llista dels autors i llibres que ha llegit, amb el Quixot al principi i Lautréamont al final, fins a imatges de l’elaboració de grans obres com la capella de Palma o la famosa cúpula de Ginebra. "Vam pintar el sostre i vam provocar una pluja de pintura. M’agrada. Pintar cap amunt i caminar sobre la pintura com qui camina sobre l’aigua", escriu l’autor. Tot i que no tingui pretensió d’escriptor, Barceló ja està treballant en un nou encàrrec, un llibre que porta per títol Cómo hacer un cuadro, en què parla de com destruir una pintura, de "maneres de despintar".