El difícil salt a l’‘streaming’ de ‘Dune: la profecía’

¿Una sèrie que estengués l’univers de la nova Dune a l’streaming? Havia de passar, però havia de passar... abans. Ja el juny del 2019, tres anys després d’aconseguir els drets de la novel·la de Frank Herbert de 1965 i dos anys abans d’estrenar la pel·lícula de Denis Villeneuve, l’estudi Legendary havia anunciat la sèrie Dune: The Sisterhood, preqüela centrada en els orígens de les Bene Gesserit, l’orde religiós que utilitza els seus poders sobrenaturals per reconduir l’Imperi. Alhora que serveixen les Grans Cases (que les sol·licita per la seva habilitat per discernir entre veritat i mentida), són capaços de modular-les.

Aquell any, Villeneuve havia de dirigir el pilot i Jon Spaihts, un dels guionistes de Dune, l’escriuria, a més de servir també com a showrunner. Després de les crítiques sobre la falta de dones en el nucli creatiu d’una sèrie sobre una germandat femenina, Dana Calvo (La rebelión de las chicas buenas) va acabar fent tàndem amb Spaihts. Almenys fins que ell, mesos després, va abandonar la nau per (segons la versió oficial d’HBO) centrar-se en Dune: Part dos. Passat el sot de la pandèmia, l’estiu del 2021, Diane Ademu-John (Los originales, Empire) es va convertir en nova showrunner, avalada després per Alison Schapker (Alias, Fringe), finalment única capitana creativa del projecte.

Si s’han fet un embolic al comptar els guionistes, també s’embolicaran amb els directors. Després que Villeneuve es desvinculés del projecte per centrar-se també en Dune: Part dos, va entrar en escena Johan Renck, guanyador de l’Emmy per Chernobyl, que va firmar el 2022 i va deixar el projecte menys d’un any després per diferències creatives. Al final es va quedar el lloc Anna Foerster, antiga mà dreta de Roland Emmerich, que va començar a dirigir sèries el 2011. Ni tan sols la música ha acabat sent del compositor esperat, Jónsi, de Sigur Rós, sinó de Volker Bertelmann, més conegut com Hauschka.

Densitat en l’ambient

The Washington Post va publicar un article sobre l’auge dels explainer videos, els vídeos explicatius, d’aquests blockbusters de trama embolicada i picades d’ullet infinites a un dens folklore propi que no tot espectador coneix fil per randa. Dune: la profecía sembla dissenyada per generar molts explainer videos. La introducció del film és una barreja de recompte històric (es parla del desenllaç d’una guerra entre home i màquines pensants; el nostre futur, si no aturem el ChatGPT), introducció de personatges i (vanes) explicacions de tota mena que deixen sense aire. I, explicada l’acció basada en la novel·la de 2012 La hermandad de Dune, de Brian Herbert (fill de Frank) i Kevin J. Anderson, entrem en temps present, on el dramatis personae pot desbordar.

Notícies relacionades

Marc Masip : «Les xarxes socials són un niu d’idees suïcides»

Pop i vivenda, cinc cançons sobre drames immobiliaris

Al centre, movent els fils de la secta i, de passada, de la humanitat, hi ha les germanes Valya (Emily Watson) i Tula Harkonnen (Olivia Williams); el seu cognom deu ser familiar per als fans de les pel·lícules, ja que en són les malvades. Keiran (Chris Mason), mestre d’espasa de la princesa Ynez (Sarah-Sofie Boussnina), hereva del Tron del Lleó Daurat, una mena de Tron de Ferro de tot això, té també un cognom que resulta familiar: Atreides.

Al que més s’assembla, i això té mèrit, és a les últimes pel·lícules de Dune. Tot i que no pot competir en matèria d’acció espectacular, es preocupa per ser coherent amb la visió de Villeneuve.