Estopa rebrà el Català de l’Any com a clímax del seu any triomfal

L’any 2024 ha sigut, en el camp musical i també més enllà, l’any d’Estopa, el tàndem fraternal que ha desbordat la seva esfera natural de complicitats per cobrar formes de fenomen social. Si bé la seva trajectòria ja suggeria una tendència a l’alça en els últims temps (aquelles dues nits al Palau Sant Jordi el 2019, el Parc del Fòrum el 2022), l’èxit que els Muñoz s’han anotat aquest estiu, omplir l’Estadi Olímpic, és un punt d’inflexió, per a ells i per a l’historial escènic del país, que s’enquadra en un aniversari rotund, el 25è de l’aparició del seu primer àlbum.

Per aquest concert èpic en un escenari que cap artista espanyol havia omplert fins avui, i un aniversari que parla d’una carrera llarga i perseverant, el comitè editorial d’EL PERIÓDICO, que forma el jurat del Premi Català de l’Any, atorga a David i Jose Muñoz la distinció del 2024. Un guardó que se’ls entregarà el dilluns 25 de novembre a l’Escola Industrial de Barcelona, en un acte amb actuacions musicals i en el qual es preveu que assisteixin el president Salvador Illa i altres figures institucionals.

El Català de l’Any s’atorga des del 2000 a figures significatives de diversos àmbits. Així Estopa unirà el seu nom a un currículum amb personalitats com Ernest Lluch (primera edició), Ferran Adrià, Neus Català, Pep Guardiola, Joan Manuel Serrat, Josefina Castellví, Josep Maria Pou i el guanyador del 2023, Antonio Díaz, el Mago Pop.

Aquesta 22a edició reconeixerà així un duo que al llarg de 25 anys ha desenvolupat un segell musical molt distintiu i una manera de fer pròpia també més enllà del pentagrama. El seu encreuament de crònica social a peu de carrer amb cadències de rumba i pessics de rock urbà va fer arquejar les celles des del minut u, quan l’àlbum Estopa va veure la llum. Era el 18 d’octubre del 1999 i ells encara sospitaven que acabarien recollint cable i tornant a treballar al bar dels seus pares (La Española, a Sant Ildefons, Cornellà). Però va córrer la veu (com abans havia passat amb la seva llegendària maqueta) i, una nit, a la sala Salamandra, de l’Hospitalet, els va sorprendre una cua llarguíssima, com mai havien vist. La raja de tu falda començava a fer estralls, i l’àlbum era ple de bombes: Tu calorro, El del medio de Los Chichos, Como Camarón i algunes més.

Cal parlar del seu management, la família Heredia, a la qual van anar a parar per consell de la discogràfica (BMG Ariola, després absorbida per Sony Music) al ser un clan de pencaires a preu fet, avesats al tracte amb artistes com El Fary, Navajita Plateá, José Vélez, Rumba Tres... Glamur, el just, i poques ínfules. "Gent honrada i treballadora. Amb ells mai us faltaran els bolos, que és el que ara necessiteu", els van dir. I des d’aleshores. Són 25 anys amb el mateix equip (el jove Tito Heredia a primera línia, en certs aspectes el tercer Estopa). És una característica dels Muñoz la fidelitat amb la seva gent.

Notícies relacionades

Marc Masip : «Les xarxes socials són un niu d’idees suïcides»

El difícil salt a l’‘streaming’ de ‘Dune: la profecía’

En aquests 25 anys, Estopa s’ha atipat (o no) d’omplir el Palau Sant Jordi, la seva plaça fetitxe (12 cops), i se les ha enginyat perquè la seva música continués sonant fresca i creïble, tot i que les cançons més recents tinguin menys carrer i més cavil·lació adulta sobre els sentiments i més cites a somnis i fabulacions. L’Estopía, el món d’Estopa, al qual al·ludeix el seu últim àlbum. No hi ha buits en 25 anys, mai han deixat de fer discos (nou d’estudi, un en directe i un de duets), mai han fet una intrigant aturada indefinida de les que ara s’estilen. No els ha fet falta fitxar per talent shows com La Voz per multiplicar l’èxit, malgrat que veus importants del sector els ho van aconsellar.

La seva base de seguidors i simpatitzants (no els agrada dir-ne fans) no ha fet més que créixer. En els seus concerts s’ajunten dues i tres generacions. Es va veure a l’Estadi (60.000 persones), i als altres grans escenaris d’aquest any com el Civitas Metropolitano (Madrid) i La Cartuja (Sevilla). Diuen creure més en la sort que en la suma de talent i esforç, però representen una suma de ganxo popular, creativitat i peus a terra que el Català de l’Any reconeixerà oportunament. I ho farà amb plena consciència que la seva música, lluny d’haver arribat a una meta final, segueix el seu camí (ja somien d’omplir el Camp Nou).