"L’ajuntament s’ha compromès a comprar els nostres locals al Raval"

Fets els 70 anys, Lluís Cabrera, fundador i ànima del Taller de Músics i president de la fundació en la qual s’ha convertit l’entitat, prepara la seva retirada. Però abans vol deixar ben lligat el futur d’"aquest pop amb molts tentacles" en el qual s’ha convertit l’escola que va començar a caminar al Raval ara fa 45 anys. Espera que les negociacions amb les institucions culminin ben aviat i el Taller continuï creixent. "En total comptem amb 1.200 alumnes que van lligats a 236 nòmines, que no és cap bestiesa", recorda. Tenen 1.300 metres quadrats disseminats en diversos locals a prop de Sant Antoni i 1.300 metres més en el Superior, on hi ha 240 alumnes en un edifici municipal pel qual paguen un lloguer simbòlic.

¿Què valora més de la seva aportació?

El Taller ha servit de mur de contenció contra la prostitució i la droga en aquesta zona del Raval amb un projecte de cultura i educació musical. Valoro la relació amb el veïnat, la lluita contra els especuladors i el narcotràfic.

¿Com serà el Taller quan ja no hi sigui?

S’està estudiant la fórmula ideal. La Nau Ivanow, l’Ateneu Popular 9Barris o la Central del Circ són uns models que es poden seguir. També s’ha parlat de poder convertir en un clúster musical aquesta zona on estem del Raval col·locant en locals que ara tenen la persiana abaixada escoles de tècnics de so, de llums, d’afinació de piano, de lutiers…

Musicalment, ¿què falta avui a Barcelona?

Remenar més la cintura. Encara som massa eixuts. És una societat d’aparença, molt esnob, en la qual es valora més el continent que el contingut. Es ven fum i la ciutat el compra. Falta caràcter i dissidència. La dissidència està penada. Avui tot és una bassa d’oli, la dissidència no existeix. La inoperància i la falta d’empenta s’han apropiat de la vida ciutadana a Barcelona. I no parlo només de la classe política, de la ciutadania també.

Posi un exemple.

Quan tots els sectors ens vam unir per reclamar el 2% en el pressupost de Cultura de la Generalitat no vam pactar com s’ha de distribuir. Si no es fa, sempre anirà a parar els mateixos: els grans contenidors culturals.

¿Què fem amb tots els músics i el talent?

Hi hauria d’haver una aposta estructural des de les institucions públiques per donar visibilitat i crear plataformes de promoció internacional. Falta donar facilitats per muntar locals de música en viu. ¿Què fan les associacions musicals? El Teatre Atrium, per ampliar la sala, ha anat a un consorci format per la Generalitat i l’ajuntament, sense haver de passar per convocatòria pública per aconseguir recursos. Això en el sector de la música no existeix i la mateixa Assac (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) no ha reclamat res, perquè no vol comparar-se amb el teatre. L’Acadèmia Catalana de la Música hauria d’aglutinar el sector privat per crear un lobby de pressió, com és Adetca en el teatre.

¿Quina és la situació del flamenc a Catalunya?

Notícies relacionades

Rigor i recolliment amb Laurence Equilbey

Hi ha altres mons, i estan (encara) a Berlín

Cinquanta anys després de morir el dictador, encara continuem pensant que el flamenc és una imposició franquista. Bastants artistes flamencs se n’han anat a Madrid i a Sevilla perquè allà no paren de treballar. El cor de la distribució està en els epicentres de Madrid, Sevilla i Jerez. Catalunya està al marge, encara estem amb el rock català. Sí que s’ajuden els festivals flamencs, però poca cosa més. Barcelona hauria de tenir una biennal de flamenc, però no hi ha hagut interès polític.

Abans de muntar el Taller va destacar en el moviment veïnal al barri de Verdum, on va muntar la penya flamenca Enrique Morente. ¿Què li ha semblat el film d’El 47?

¡Chapeau! Está ajudant moltíssim a obrir els ulls a molta gent que no coneixien aquesta Barcelona feta a si mateixa a base de lluita. Però és ficció. No reflecteix, per exemple, que Manuel Vital era dirigent del PSUC en la clandestinitat ni que es van implicar en allò nou associacions de veïns. Nosaltres vam segrestar autobusos anys abans, en un context més salvatge, perquè pugessin fins al castell de Torre Baró quan Franco encara era viu, el maig-juny de 1974. Sempre raptàvem els autobusos diumenge. Una vegada arribats a destí, posàvem quilos de sucre en el dipòsit de gasolina. ¿Què demostràvem amb això? Que no només podia pujar l’autobús sinó la grua per retirar-lo. En un mateix diumenge vam arribar a raptar fins a tres autobusos.