Pop i vivenda, cinc cançons sobre drames immobiliaris

Quan el panameny Rubén Blades va publicar la cançó Desahucio el 1995, l’accés a la vivenda no figurava entre les principals preocupacions dels espanyols i, per tant, gairebé no tenia presència en la música popular del nostre país. Almenys com un tema problemàtic que requeria denúncia. Han passat tres dècades i la situació ha canviat d’una manera dramàtica. L’anomenada crisi habitacional s’ha convertit en una pandèmia i el pop se n’ha fet ressò. Aquests cinc títols són només una petita mostra d’un subgènere –les cançons sobre qüestions immobiliàries– que, amb il·lustres precedents com el Here come the people in grey, dels Kinks (¡de 1971!), ha començat a créixer desmesuradament durant els últims anys. Com el preu del lloguer.

Rubén Blades, 1995.

El 6 de febrer de l’any 1980, un policia va matar Adolfina Villanueva disparant-li 16 trets quan la dona es va negar a abandonar casa seva al poblet porto-riqueny de Loíza després de rebre una controvertida ordre de desnonament. La vivenda, en la qual residien l’Adolfina, el seu marit i els seus sis fills, va ser demolida i el policia que va fer els trets va acabar sent absolt. Aquest episodi tan bèstia va ser recreat pel compositor porto-riqueny Tite Curet Alonso en aquesta cançó manifest contra la violència immobiliària que Rubén Blades va incloure en el disc Tras la tormenta, facturat a parts iguals amb Willie Colón. Salsa amb consciència. "¡Adolfina vive!".

Sílvia Pérez Cruz, 2016.

Peça emblemàtica de la sensible però afilada banda sonora que Sílvia Pérez Cruz va compondre per a la pel·lícula Al costat de casa, sobre la dramàtica situació a què es van veure abocades les víctimes de la crisi hipotecària del 2008, aquesta cançó tan emocionant amb uns arranjaments exquisits passa en poc més de cinc minuts de la tragèdia íntima (amb aquell gall hereu dels de Chicho Sánchez Ferlosio, que desperta els veïns amb el seu plor) a l’irat crit col·lectiu: "Es indecente y es indecente, gente sin casa y casas sin gente". La seva interpretació a la gala dels premis Goya del 2017 va ser un moment memorable.

Dellafuente, 2016.

És impossible no rendir-se davant una cançó que té el coratge de rimar desahucio amb Amancio (i aquí Amancio no és el futbolista del Madrid dels ie-ies sinó l’empresari tèxtil). Secundat en els cors pel cantaor Maka, el músic granadí Dellafuente construeix un relat molt cru i precís en el qual els somnis de prosperitat d’una família salten per la finestra mentre els avisos de desnonament passen de la bústia al cubell de les escombraries –"el banco llamando a la puerta dice que está a cero la cuenta"– i l’esperançat "a lo mejor" del títol es va tenyint a les tornades d’una tristesa irònica.

Biznaga, 2024.

Aquests no van amb embuts. Ni tampoc amb metàfores. En la cançó que obre el seu incendiari últim elapé, ¡Ahora!, els Biznaga entren disparant a boca de canó contra tot el que faci pudor d’especulació immobiliària –"si cada puto metro cuadrado lo explota un buitre ya, si no hay vivienda social y la tierra cuesta más y más y más"– per articular a continuació una vibrant crida a l’acció amb l’objectiu de "disputar la ciudad" als poders econòmics i construir una nova realitat en què quedi garantit el dret a "habitar con dignidad". Urbanisme a tot drap en mig de guitarres crepitants.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Camellos, 2024.

"Si el mercado somos tú y yo, cómprame algo. Si es verdad que funciona solo, funciona raro". En un dels talls més destacats del seu recent àlbum Gran Hostal, la banda madrilenya Camellos es dedica a aplicar amb precisió el bisturí de la seva intel·ligència mordaç en els aspectes més patètics de l’actual negoci immobiliari –"me queda medio sofá libre el jueves, te microalquilo el pasillo"– i resumeix la dramàtica absurditat de l’escalada incessant del preu dels lloguers en una vinyeta de pur enginy: "¿Es el precio? Aquí dice 1.900. O quizás es el año de su construcción". El riure com a mecanisme de pura supervivència.