Quan el teu pis va ser la llar d’algú altre fins que no va poder pagar el lloguer

La lacònica visitant va ser la inspiració per a la Bel, una dona que ha sigut desnonada de l’edifici de la plaça del Sol i que viu com ocupa en un hotel parat a mig fer, des d’on espia el que passa al seu antic pis i als dels seus exveïns. "El desnonament és només una circumstància passada del personatge –explica Gómez Gabriel–. Poso el focus en els seus sentiments. Encara que hagi sigut expulsada, ella se sent veïna de la finca. El sistema la pot expulsar, però no li pot dir que ja no pertany a aquell lloc on va crear una llar, un espai de resistència".

Vides de classe mitjana

La Bel, amb els seus prismàtics i les seves incursions furtives a l’immoble que coneix com ningú, permet a l’escriptora entrar en la intimitat de vides de classe mitjana que de portes enfora podrien semblar estables. "Els que tenim un sostre solem aplicar una mirada superba als que ho han perdut tot –assenyala Gómez Gabriel–. Són dues maneres de viure. La Bel observa persones que tenen casa i veu les seves misèries, veu vides que s’estan esquerdant per diferents motius. És com un mirall que ens retorna un altre reflex de les nostres vides".

La classe mitjana ja no és el que era abans de la crisi econòmica del 2008 i així ho mostra un extracte de Jo soc l’última Plaça. "Tot i que estiguis en una situació més o menys còmoda, la teva vida és un mitjó que es pot girar en qualsevol moment".

La Bel no només coneix l’immoble com ningú, també l’estima com ningú, a la seva malaltissa manera. "És l’única que entén la finca com una comunitat, gairebé com una cosa viva –apunta Gómez Gabriel–. Ha decidit preservar la memòria de l’edifici".

Agnès Varda

La novel·lista admet sense complexos l’empremta de la cineasta Agnès Varda en Jo soc l’última Plaça. "És una influència molt clara –indica–. M’agrada com posa una lupa sobre coses petites i persones anònimes. Salvant les distàncies, he intentat portar la seva mirada al terreny de la literatura".

Per evitar que la novel·la fos en excés contemplativa, Gómez Gabriel hi va introduir el Nou, un rodamon que modifica el dia a dia de la finca amb la qual s’intueix que té algun vincle. "És com un fantasma o un enigma –explica l’autora–. Irromp en una normalitat i l’altera. Els altres personatges reaccionen de maneres diferents de la tensió que genera. Jo tinc molt clara la seva vida, però no l’he volgut revelar perquè em sembla més bonic mantenir el misteri".

Microcosmos

Notícies relacionades

Marc Masip : «Les xarxes socials són un niu d’idees suïcides»

El difícil salt a l’‘streaming’ de ‘Dune: la profecía’

Gómez Gabriel volia narrar la vida a Barcelona. La plaça del Sol li va semblar un microcosmos representatiu. Que sigui una plaça on va viure importa perquè la coneix, però més importa que sigui una plaça. "La plaça del Sol em resultava pròxima –exposa–. Però, sobretot, crec que una plaça és un ecosistema interessant. Hi ha comerços i bars que es poden anar transformant, hi ha veïns i veïnes, hi ha llengües diferents, hi ha criatures, hi ha transeünts, hi ha música... Una plaça pot explicar la ciutat, tan gran i complexa que em resultava impossible d’abordar".

Jo soc l’última Plaça és des del títol, almenys des d’una interpretació del títol, una novel·la elegíaca sobre una Barcelona que s’acaba. Però convé fer dues puntualitzacions. En primer lloc: "És clar que hi ha una capa política en la novel·la –diu Gómez Gabriel–. Però no m’agrada explicar-la com una novel·la de denúncia perquè no la vaig escriure així, sinó com un artefacte literari. No crec que es pugui reduir a això". En segon lloc: "Dono una visió crítica de Barcelona, però també hi ha una espècie de resurrecció en la qual espero que puguem construir vincles. No vull donar una visió del tot pessimista encara que em sembli una ciutat on cada vegada és més difícil viure".