Álvaro Rivas, cantant d’Alcalá Norte: "La resta del grup es preocupa si no estudio, perquè em panseixo

Alcalá Norte, el primer disc d’Alcalá Norte, es va publicar a l’abril. Mig any després, ¿han muntat en La vida cañón?

Sens dubte ara tenim una vida més farandulera que abans. Passar-te sis hores en una habitació escoltant la teva pròpia cançó ja no és una excentricitat, sinó una cosa necessària per calcular el pa que podràs comprar al cap d’uns mesos. Això de la vida cañón és una història de Barbosa, el nostre batera, que té més a veure amb el fet de saber estar agraït amb la vida i concentrar el plaer en detalls rutinaris. La vida cañón és sempre igual de prop o de lluny. Es tracta que una vegada satisfetes les necessitats primàries siguis capaç de no deixar-te portar per l’ansietat i l’ambició desmesurada.

¿Què vol explicar de la seva família?

Per part del meu pare, soc la tercera generació de Ciudad Lineal. El meu pare va néixer al carrer de Sámbara i després es va mudar de nen al carrer d’Elfo de la cançó. Barbosa sempre diu que el carrer d’Emilio Ferrari podria haver sigut l’alternativa, també és un nom guapíssim, però és que Elfo... El meu avi havia emigrat d’Extremadura i la meva àvia ja era de Ciudad Lineal, del barri de la Concepción. La família de la meva mare... És que tinc dues mares. La meva mare biològica va morir quan jo vaig néixer. Eren gallecs. El meu avi era metge i ella era l’ovella negra que els va sortir periodista. Intentes mantenir el contacte però un fet així et marca. Jo mai he passat estius a Galícia. No obstant, sí que els he passat a les Canàries, que és d’on és la meva mare no biològica. Ve del barri de Las Escaleritas, a Las Palmas de Gran Canària.

Els diners són presents en La sangre del pobre, 420N, La calle Elfo i La vida canyón. ¿Quina relació té amb els diners?

Els he hagut d’estudiar perquè soc economista. Soc malgastador. No tinc res estalviat. Ara em tocarà estalviar perquè s’ha acabat la garantia del salari a final de mes. Cada dos o tres mesos em liquiden els concerts i les vendes de discos i m’he d’acostumar que, si hi ha ics en el compte, puc gastar ics menys cinc. Però vull guanyar molts diners, és clar. Seria l’hòstia comprar-li a la meva àvia el pis del carrer d’Elfo. Seria una bona primera inversió.

¿Ja no ven assegurances?

No. Treballava en un broker que es dedica a vendre assegurances, sobretot per a propietaris de flotes de cotxes que treballen a Uber, principalment a Portugal.

En les seves cançons esmenta Marc Aureli, Lacan i Jünger, i La sangre del pobre és el títol d’una obra de León Bloy. ¿És un lector hardcore?

Ni he llegit Marc Aureli ni he llegit Lacan. "El fal·lus de Lacan" és com un acudit de caca, cul, pet, pipí que em va fer gràcia i el vaig colar en Los chavales. Marc Aureli té a veure amb el meu segon nom, Aureliano. Va ser una manera de ridiculitzar-me a mi mateix en La sangre del pobre i preguntar-me per què coi estic fent les coses malament. Que no faig ni l’esforç d’aprendre’m el meu segon nom.

Amb Jünger i Bloy n’hi ha prou per sospitar que és un lector hardcore.

Bloy em ve per Jünger, que és l’autor que travessa tot el disc. Estic tornant, però se’m va apagar la passió lectora. Vaig arribar a un bloqueig i no vaig saber avançar. Va ser una moguda una mica kantiana, per aquella frase de Kant de "vaig haver de suprimir el saber per fer lloc a la fe", més o menys. Per poder afirmar la meva llibertat he de posar límits al coneixement. Jo em vaig paralitzar davant aquest problema. Vaig deixar de llegir i pensar. El que hi havia abans era sobretot Jünger. He tornat perquè necessitava recuperar la passió per les coses que m’agraden.

¿Què l’atrau de Jünger?

El llibre que més m’agrada de Jünger és Eumeswil, en què la figura de l’Emboscado de La emboscadura, un ésser rebel que s’oposa a les tiranies fàctiques i per això fuig al bosc, floreix 20 anys després com l’Anarca a la seva biblioteca. És a dir, pots resistir a la tirania de les mercaderies i les espases fent-te fort a la teva biblioteca. És un llibre trist, una radicalització de les seves posicions, mentre que La emboscadura és optimista. M’agrada l’estil de Jünger. M’ha ensenyat a donar als substantius el pes que tenen i als adjectius el pes inferior que tenen. A concentrar els cops d’enginy en la substància i no tant en els accidents.

¿Vostè no havia estudiat Econòmiques?

I Dret.

¿Què opina la resta del grup de les seves lletres?

Els fan gràcia. Saben que s’han convertit una mica en senyal distintiu. Per això estan preocupats quan no estudio, perquè saben que si no estudio em panseixo. Barbosa és molt censor, eh. M’ha dit que no a algunes lletres, però, com que tampoc n’hi ha per a tant, se m’oblida i n’escric una altra. No li mola quan una lletra sembla massa una cançó protesta. La sangre del pobre no li sembla això, li agrada.

Vostè és el filòsof i Barbosa és el heavy. ¿Què és Juan Pablo Juliá, el tercer membre fundacional d’Alcalá Norte que continua en el grup?

S’està doctorant en Història a Suècia i ha hagut de baixar de la gira. Juampi és el mediador entre Barbosa i jo i sobretot entre Alcalá Norte i la resta dels humans. Anava a dir que és del Barça, però és de Messi perquè és argentí, i això m’ha anat bé per poder gaudir de Messi. És difícil acceptar que el millor de la història tingui per objectiu destruir la teva fe madridista. Gràcies a Juampi vaig acabar entenent que el que Messi feia eren coses pel futbol i gaudint dels seus gols tot i que els fes al Madrid.

¿Quina importància ha tingut el productor Carlos Elías, àlies Doctor Rock, en Alcalá Norte?

No teníem l’actitud que fa falta, ni les ganes, ni el talent tècnic. Quan vam començar a acostar-nos a ell havíem perdut els músics en qui ens recolzàvem, perquè ni Juampi, ni Barbosa ni jo tenim talent musical formal. Doctor Rock va aparèixer quan estàvem desemparats. Ens va convèncer de fer un últim esforç i vam gravar Alcalá Norte. S’hi va bolcar tant que no tenia cap sentit que no fos de la banda.

Notícies relacionades

Judit Mascó: "El meu objectiu és crear referents femenins positius"

La llegenda de Family, el duo pop més misteriós

El seu àlbum té un percentatge exagerat de hits. ¿La idea era fer un àlbum de singles?

Per a res. És un recopilatori de les cançons que hem fet en els últims tres anys i mig o quatre. Tampoc en teníem gaires més, unes 15. Per al segon disc potser només surten tres hits. Vull pensar que no, perquè les últimes que vam fer per al disc són les que més molen, almenys les que més em molen a mi, La calle Elfo, La vida cañón, Superman. Aquest últim any hem estat centrats a tocar bé en directe, perquè vam gravar un disc que no era honest. Hem hagut de construir aquesta honestedat a posteriori per sonar de manera similar al que hem gravat.