‘Wicked’ El ‘hit’ de Broadway arriba als cines

En realitat, les dues coses: Wicked reimagina i expandeix l’univers d’El màgic d’Oz. El musical es basa en la novel·la Wicked: Memorias de una bruja mala (Booket), de Gregory Maguire, editada el 1995, que ofereix una visió completament nova dels personatges clàssics. Si bé la cèlebre pel·lícula de 1939, dirigida per Victor Fleming i protagonitzada per Judy Garland, va prendre com a punt de partida el llibre homònim de L. Frank Baum, publicat el 1900, la trama de Wicked se situa anys abans de l’arribada de la Dorothy a Oz. De fet, explora les vides d’Elphaba, la futura Malvada Bruixa de l’Oest, i Glinda, qui, temps després, es convertiria en la Bruixa Bona del Nord. A través de la seva complexa relació d’amistat i rivalitat, presenta una visió més profunda i matisada de la lluita pel poder i l’acceptació, desafiant la dicotomia de bons contra dolents que va definir el llargmetratge original.

Després de diverses funcions de prova en el Curran Theatre de San Francisco, Wicked es va estrenar oficialment a Broadway el 30 d’octubre del 2003 en el Gershwin Theatre, amb un elenc encapçalat per Idina Menzel com a Elphaba, Kristin Chenoweth com a Glinda i Norbert Leo Butz com a Fiyero. Dirigit per Joe Mantello, amb lletra i música de Stephen Schwartz i llibret de Winnie Holzman, les primeres crítiques van ser, per dir la veritat, mixtes. Ben Brantley, de The New York Times, va assenyalar que no tenia cohesió dramàtica i encant; Terry Teachout, de The Wall Street Journal, va opinar que l’espectacle depenia massa dels efectes especials en lloc d’oferir una narrativa que aprofundís en els personatges, i John Simon, de New York Magazine, el va qualificar simplement de frívol i sense substància.

Això sí, vist en perspectiva, el més humiliant va passar la nit del 6 de juny del 2004, en la 58a edició dels premis Tony. Malgrat partir com a favorit amb deu nominacions, només en va obtenir tres: Millor actriu protagonista en un musical (per a Menzel), Millor disseny de vestuati i Millor disseny escènic. En un gir inesperat, Avenue Q va aconseguir les estatuetes a Millor musical i a Millor llibret.

I el públic va parlar

¿Van importar les crítiques negatives i el menysteniment en els Tony? Evidentment, no. La interpretació de Lea Michele i Chris Colfer de Defying Gravity, el tema estrella del xou, en la primera temporada de la sèrie Glee (2009), va ser crucial per al seu impuls. Però molt abans d’això, gràcies al boca-orella i la devoció dels seus fans, que van trobar a MySpace i després a Facebook el seu altaveu més gran, Wicked ja era considerat un colós de la cultura pop. Fins i tot, tot i que no ho reconeguin públicament, Disney també va caure sota el seu encanteri. Mentrestant Frozen presentava Elsa, una heroïna que, igual com Elphaba, lluitava per acceptar el seu poder i cantava el seu propi himne d’alliberament a l’estil Defying Gravity (la mateixa Idina Menzel va ser qui va entonar Let it go), el personatge d’Angelina Jolie a Maléfica es va apropiar de la seva història, prenent control total de la seva narrativa.

Missatge de diversitat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per a la comunitat LGBTIQ+, la màgia de Wicked resideix en la seva capacitat per reinterpretar el clàssic de Victor Fleming i actualitzar el seu missatge de diversitat i valentia. La història d’Elphaba, la incompresa Bruixa de l’Oest la pell verda de la qual la converteix en blanc del rebuig i els prejudicis, connecta profundament amb els que han viscut l’exclusió. Aquesta diferència física, que la societat jutja com una amenaça, la converteix en un símbol de resiliència i orgull per al col·lectiu, que s’identifica amb la seva lluita per ser acceptada.

En resum, Wicked recull l’esperit de Dorothy, que també anhelava trobar el seu lloc, i amplifica el seu missatge a les noves generacions. Quan Judy Garland va cantar Over the rainbow, aquell somni d’un món millor va ressonar com un himne d’esperança. Així, Elphaba i Dorothy es converteixen en miralls de resistència, mostrant que la força de ser una mateixa, per difícil que sigui el camí, sempre trobarà el seu lloc sota l’arc de Sant Martí.