Caça de bruixesen la literatura argentina

Amb la mateixa indignació preconciliar van apuntar contra Aurora Venturini, autora de Las primas, que va morir als 93 anys, el 2015. També ha rebut les pitjors invectives oficials Si no fueras tan niña. Memorias de la violencia, el punyent testimoni de Sol Fantin. La seva autora relata un tràngol de l’adolescència: l’abús sexual que va patir de part d’un professor d’una institució pseudoreligiosa, on estudiava filosofies d’Orient i Occident i practicava meditació. "El procés abusiu va començar quan jo tenia 13 anys i es va prolongar fins als meus 21. Va ser molt difícil per a mi relatar el que vaig viure de manera que respectés aquesta nena i adolescent que vaig ser", va explicar en una carta pública. Un dia Fantin va trobar prou energia per explicar el seu propi infern. I aquest infern va esdevenir un llibre que el Govern de la província de Buenos Aires, opositor a Milei, va decidir incloure, com els de Reyes i Cabezón Cámara, en una llista de novel·les destinades a la lectura d’estudiants de secundària.

La fúria de la vicepresidenta

La vicepresidenta Villarruel és una catòlica confessional que assisteix a misses a l’església San Pío, fundada el 1969 pel bisbe Marcel Lefebvre, excomunicat el 1988 per ordre directa de Joan Pau II, per no reconèixer el Concili Vaticà II. Villarruel va encapçalar l’envestida. "¡Amb els nostres nens no t’hi posis!", va publicar la titular del Senat, després que el governador de Buenos Aires, Axel Kicillof, es va mostrar llegint Cometierra. "Què millor que un diumenge de pluja per llegir bona literatura argentina. Sense censura", va escriure a X, a la qual cosa Villarruel va respondre: "Mai és bon dia per llegir llibres que exalten la pedofília i sexualitzen els nens".

El camp intel·lectual argentí ha reaccionat immediatament davant un esperit tutelar que porta records de les dictadures militars de 1966-73 i, en especial, la iniciada amb el cop d’Estat del 24 del març de 1976 i es va estendre durant més de set anys. No ha sigut casualitat que el lloc triat per a la jornada de lectura hagi sigut el Teatro Picadero, al centre de la ciutat de Buenos Aires, on el 1981 van començar les funcions del que es va conèixer com a Teatro Abierto, una de les primeres expressions de dissidència cultural col·lectiva contra la dictadura.

Les reaccions oficials tenen una aresta paradoxal. El president Milei és procliu a utilitzar imatges vexatòries (en especial anals), fa gestos masturbatoris en públic, ha al·ludit davant nens d’una escola de primària sobre la mida del membre d’un burro i va explicar en una conferència sobre economia que com una teoria del lliure mercat li va provocar més plaer que mirar una revista Playboy. El llenguatge oficial s’ha naturalitzat al punt que un dels cants dels joves llibertaris diu: "Els kirchneristes [opositors] ens llepen el penis".

Contra el cine i el teatre

De sobte, un Govern que ha demolit els fonaments de la indústria del cine i intenta tancar l’Instituto del Teatro, mentre centenars de llibreries corren el perill d’abaixar persianes a causa de la recessió, va considerar que la "batalla cultural" havia trobat nous enemics i, especialment, enemigues, entre elles Fantin. "La literatura, com l’art en general, no presenta models per imitar ni tampoc és mer entreteniment. Ofereix l’oportunitat de conèixer situacions, llenguatges, valors, mons diversos, de vegades extraquotidians, que, sota el règim de la ficció, ens ajuden a formar el nostre propi pensament, a enriquir els nostres punts de vista, a posar-nos al lloc dels altres, a imaginar alternatives, a enriquir la nostra subjectivitat", va explicar l’autora.

La literatura, va afegir Fantin, "ofereix la possibilitat de posar paraules a coses que passen i ens travessen i que, moltes vegades, són difícils d’anomenar". Al seu llibre, llança una alerta als joves pels "perills del consum problemàtic d’alcohol i drogues, la pèrdua de llaç social amb els seus iguals i de qualsevol forma de fanatisme". És un llibre perquè "qualsevol adolescent s’animi a demanar ajuda".

Una fundació relacionada amb el món de la ultradreta va denunciar no obstant aquest llibre a les autoritats al·legant una missió celestial de "salvaguardar el benestar dels nens, nenes i adolescents". Laje, un jove assagista que viu part de l’any a Madrid i que té el seu propi canal de YouTube i una considerable prèdica regional, va insistir no obstant en el caràcter "pedòfil".

Martín Koham, que el 2007 va guanyar el premi Herralde amb la novel·la Ciencias morales, va sortir al creuament de les acusacions. La indignació dels censors, va dir, parteix d’un malentès: la confusió entre el sexe i la pornografia. "D’altra banda, menteixen: no es dona a llegir aquests textos als nens, que estan legalment habilitats a veure pel·lícules en les quals tals paraules es pronuncien. Raonablement, un docent pot suposar que les coneixen i no els està revelant res. Problema de base: no han llegit els llibres. Així de simple. Estan discutint llibres que no han llegit".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La resposta a aquesta ofensiva és la lectura col·lectiva de la qual participaran juntament amb Reyes, Cabezón Cámara, Garland i Fantin, referents de la literatura i altres arts, entre ells Carlos Gamerro, Liliana Heer, Luisa Valenzuela, Claudia Piñero, el mateix Kohan, Jorge Consiglio, Guillermo Martínez i Cristian Alarcón, juntament amb nombrosos escriptors residents a l’estranger.

El document En defensa de los libros, que ha rebut al seu torn l’adhesió de molts intel·lectuals, afirma: "Les escriptores i els escriptors no som ostatges de cap règim ni de cap campanya electoralista. No es poden permetre ni la ridícula ofensiva obscurantista ni la violenta personalització sobre cap escriptora o escriptor per a conteses que no tenen res a veure amb les raons i els objectius del nostre treball".