Kabul, apartheid de gènere

Es va sentir horroritzada

Mentre s’assabentava d’aquella catàstrofe a través de les notícies, Jennifer Lawrence es va sentir horroritzada. "De sobte vaig notar la necessitat desesperada de fer-hi alguna cosa", ens explica l’oscaritzada actriu, activista a favor dels drets de les dones des de fa temps i ara també productora del documental Bread & Roses, que aquesta setmana s’estrena a AppleTV+. "Vaig sentir que era urgent obtenir imatges del que estava passant a les dones a Kabul, perquè això era just el que els talibans ens volien ocultar. Així que vam contactar amb la Sahra, que ja havia començat a recopilar vídeos gravats als carrers", afegeix.

Dirigida per l’afganesa exiliada Sahra Mani –l’opera prima de la qual, la no-ficció A Thousand Girls Like Me (2018), retratava una dona kabulina violada sistemàticament pel seu pare–, Bread & Roses documenta els primers 12 mesos posteriors a la tornada dels talibans des de dins, i a través dels ulls i les veus de les seves grans víctimes. "Per a les dones del meu país, fer-se sentir i fer-se veure és una arma efectiva de resistència contra els seus opressors, que de fet fan tot el que poden per silenciar-les", explica Mani. Composta gairebé exclusivament per una successió de vídeos gravats il·legalment a través de telèfons mòbils, la nova pel·lícula ens submergeix en el turment diari patit per les seves protagonistes, que no dubten a l’hora d’organitzar protestes al carrer en demanda de "pa, educació i llibertat" i que a causa d’això són reprimides amb canons d’aigua i gas lacrimogen, colpejades, arrestades i empresonades, o simplement desapareixen.

Va ser la mateixa directora qui va instruir les seves protagonistes sobre com utilitzar els seus smartphones d’incògnit. "Els vaig ensenyar a gravar de manera segura per assegurar que, si els seus mòbils eren revisats pels talibans, les imatges no serien descobertes", assegura. "¡Avall els terroristes!", crida una manifestant en un moment del metratge. "Calla, o et mataré aquí mateix", amenaça un home armat una jove en una altra escena, i ella respon: "¡Doncs mata’m ja!". En una seqüència especialment impactant de la pel·lícula, una dona plorant crida "¡Hi ha un talibà vivint a casa meva!" amb referència al seu marit, que la tortura regularment.

"Una població femenina formada i independent representa un gran perill per a aquests terroristes –diu Lawrence–. Perquè d’ella sorgiran mares responsables i poderoses, i no deixaran que els seus fills es converteixin en soldats fanàtics del règim".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Nacions Unides considera que l’opressió sistemàtica imperant a l’Afganistan ha de ser considerada apartheid de gènere. "Han decidit controlar com les dones es mouen, com parlen i com es vesteixen, negar-los els drets més bàsics i deixar de tractar-les com a éssers humans", es lamenta l’activista pakistanesa Malala Yousafzai, que als 15 anys va estar a punt de morir en mans dels talibans a causa de les seves accions en defensa del dret a l’educació de dones i nens, i que posteriorment va ser reconeguda amb el Nobel de la pau; també ella és coproductora de Bread & Roses. "La gent creu que els talibans es regeixen per una interpretació extrema de l’Alcorà, però el cert és que l’islam en cap cas prohibeix que les nenes aprenguin ni que les dones treballin. Malgrat això, la situació de les que es mantenen al país empitjora dia a dia", afegeix.

Actualment, les dones tenen prohibit fins i tot fer sentir la seva veu en públic, i cada cop són més les que són donades en matrimoni contra la seva voluntat. "Occident ha abandonat les dones afganeses, i això és inacceptable", lamenta Lawrence. "Els nostres líders polítics i les associacions feministes haurien de deixard’una vegada d’apartar la vista del que passa allà perquè, mentre ho fan, el món en general és un lloc cada vegada més perillós".