Mazón i l’efecte Pinotxo

Només havien passat unes hores des de la devastació de la dana i Feijóo ja s’havia plantat a València per excusar l’actuació de Mazón. El seu missatge de defensa no posava en valor l’enteresa, el compromís o la ràpida gestió del president valencià; només repartia culpes en un intent desesperat de treure’s el mort de sobre (227 persones mortes, de moment). Però no importava el que afirmés el líder popular; perquè al seu costat, Mazón, sense dir ni piu, ho desmentia. Com aquell nen que ha comès una malifeta i, en certa manera, s’avergonyeix que els seus pares l’exculpin tot i haver-los confessat el pecat.

Mirava de reüll (entre la sorpresa i la incredulitat) cada cop que Feijóo sorprenia amb un pretext i abaixava la mirada, a continuació, per la vergonya. No obstant, una que (tot i que no ho sembli) sempre prefereix pensar bé fins i tot dels polítics va voler veure en els pessics als dits que es professava Mazón una mica d’ansietat per trobar-se sobrepassat pel que havia passat a casa seva i no només un autocàstig per la seva negligència

Segons Paul Ekman, el gran especialista en la mentida gestual, no podem afirmar que una persona menteix, però sí que no està sent sincera. I en cada una de les seves declaracions en aquestes tres setmanes, el llenguatge del cos de Carlos Mazón anava sumant indicis gestuals que no sonaven veraços. Anés vestit amb l’armilla d’emergències amb què va pretendre emmascarar la seva incapacitat durant uns dies o sense; el president valencià és francament honest en els seus gestos. I tot i que va preparar uns 500 folis per a la seva compareixença a les Corts, no va es va donar que havia d’assajar prèviament el llenguatge del cos perquè alguna cosa sonés mitjanament convincent. Recol·locar obsessivament els fulls del seu discurs (els tocava repetidament i de forma viciosa en tres punts concrets: a dalt, al mig i a baix) durant els 15 minuts inicials exposava l’estat de nerviosisme del president. Però va ser un altre posat, que va practicar de manera reiterada, el que el va acabar delatant gestualment.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Segons el refranyer popular, s’atrapa més aviat un mentider que un coix. Quan una criatura petita deixa anar una mentida, el cervell li dona immediatament instruccions perquè es posi les mans a la boca (que no surti la mentida). Aquest mateix gest es farà servir durant tota la vida, només que astutament l’anem refinant perquè no resulti tan evident. És a dir, en l’adolescència ja només passarem els dits ràpidament pels llavis i, d’adults, evitarem fregar aquesta zona. En substitució, podem fregar-nos els ulls (no existeix aquesta realitat), rascar-nos l’orella (impedir sentir la falsedat), afluixar-nos el coll o la corbata (la sobreexcitació ofega) o, el més comú, desviar la mà cap al nas. Perquè no és cap conte: existeix l’efecte Pinotxo...

No és que ens creixi el nas cada vegada que diem una mentida com li passava al ninot de fusta de Gepetto, però certs teixits nasals s’inflamen. Aquesta inflor provoca una picor que ens empeny a rascar-nos sistemàticament. A simple vista és impossible apreciar l’augment de la pressió sanguínia al nas, però sí que podem advertir com la persona comença a fregar-se la nàpia. Per exemple: en la declaració jurada davant el tribunal de Bill Clinton sobre l’escàndol de Monica Lewinsky, sense que el president nord-americà estigués refredat ni patís cap tipus de simptomatologia al·lèrgica, aquest es va tocar de manera reiterat el nas cada quatre minuts. Clinton es va rascar el nas 26 vegades. En les seves explicacions davant les Corts, Mazón se’l va rascar en 10 ocasions.