El motor de la literatura escalfa el teatre

Un llibre angulós, efervescent i sentimentalment pornogràfic. Passion simple (traduït de forma una mica laxa com Pura passió) és un opuscle de finals del segle XX que llegit en el present projecta neguit i desconcert pel paper submís del seu protagonista. ¿Per què abandonar-nos a la pulsió sentimental, anul·lar la raó i convertir-nos en esclaus dels instints més primaris? Qui conegui l’obra autobiogràfica de la nobel Annie Ernaux sap que en el seu discurs qüestiona mecanismes de comportament gens fortuïts, també en l’amor. En la breu narració la crítica sociològica es manté implícita, de tal manera que la confessió descarnada en primera persona de l’autora llança més preguntes incòmodes que respostes. Basant-se en tot això, la prometedora directora Lucia del Greco ha aixecat un magnífic espectacle al Teatre Akadèmia. Una adaptació fidel al text, però amb una posada en escena trencadora que afegeix encara més ingredients a la complexa digestió.

Format de monòleg que encaixa com un guant amb una escriptura tan confessional. En una execució impecable, Cristina Plazas adopta una actitud severa, quasi draconiana, que encaixa perfectament amb la prosa seca d’Ernaux. També amb aquesta intenció, la blanca asèpsia de l’escenografia: una sala d’autòpsies que es transforma en taller mecànic. Com en una metàfora ideada per J. G. Ballard per a Crash, l’actriu s’enfronta a un motor enorme i amenaçador, un transsumpte de l’home estimat o bé un complex mecanisme que posa en marxa la passió.

Al llarg d’una hora clavada de funció, Plazas desconstrueix els sentiments amb paraules mentre amb les mans va desballestant les parts del monstre metàl·lic. Entre tubs, femelles i cadenes, la protagonista executa una coreografia libidinosa i, alhora, distant, amb un punt de fredor cerimonial a l’estil Romeo Castellucci. Una de les posades en escena més estimulants dels últims mesos, una obra que augmenta la buscada ambigüitat de Pura passió per deixar-nos encara més amarats en preguntes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En una concepció teatral diametralment oposada, la mateixa setmana es va estrenar a la nova i ampliada Sala Àtrium un díptic de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) titulat Verbagàlia. Per a la nit inaugural, una nova direcció d’Albert Arribas després de la recent Les bacants (Teatre La Gleva), aquesta vegada amb un muntatge essencialista: un parell d’intèrprets molt mesurats que en algun moment voregen l’estatisme. Si Del Greco afegeix més capes a la lectura de l’original d’Ernaux, Arribas proposa justament el contrari, parapetar-se en la literatura per buidar la proposta d’acció escènica i decorats. En la primera part, el monòleg La Tieta (1901) recobra l’altíssima qualitat literària de l’autora. Drama rural sobre una viuda que no té "res propi ni exclusiu", és a dir, ni fills ni propietats, i que només espera la mort desnonada per la moral del seu temps. L’actriu Paula Blanco es mostra precisa en els pocs recursos expressius que li permet la direcció. Parteix d’una immobilitat hieràtica mentre genera un in crescendo que acaba de vibrar cap a l’amargor. Cal estar molt atent per no perdre el fil narratiu entre la densitat dels versos abocats sense treva, el tipus de teatre que requereix l’entrega incondicional de l’espectador.

Sense transició, de sobte, salta el muntatge a un altre monòleg, Verbagàlia (1898). Passem d’un personatge burgès a un altre menestral, connectats únicament per l’efectisme de la prosa modernista. I va per aquí la cosa. Parla el personatge, el Mero, un paleta que mentre treballa busca algú en qui descarregar la seva incoherent verborrea pròxima a la patologia (¿una metàfora de l’artista?). Oriol Genís broda el rol amb la seva faceta més agresta i hilarant, més lliure que la seva companya en els pocs moviments permesos. El seu eloqüent desplegament de dicció i fraseig torna a sepultar l’espectador sota un espès tapís de paraules, l’empatx de bona literatura que sembla perseguir la proposta.