Sopa de Cabra, una ànima que continua brillant al Palau

Hi va haver un ambient de nit amb significat, de gala o gairebé, amb un públic que havia crescut amb Sopa i que va respondre bé a un guió que el grup va basar en primera instància en el material de la seva era post 2015. Després d’arrencar amb un clàssic, El boig de la ciutat, en versió semiacústica, va ser l’hora del nou àlbum Ànima, recorregut al complet (vuit cançons), amb les cadències recollides de Temps de sega, compartida amb Beth (que es va quedar després com a corista), i Ànima animal amb Pol Batlle. Metàfores sobre collites amoroses i cavil·lacions sobre el desconcert generacional davant els canvis de regles del món modern.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Els col·laboradors són troncals a Ànima i va ser una llàstima que la meitat fossin baixa. Cal anotar Triquell, que va reforçar el nervi sarcàstic de Que et vagi bé i, en un altre extrem, Anaïs Vila a la peça més delicada, L’amor no cau del cel. Punts àlgids, ben acompanyats de l’ofrena pop de Hyde Park i de la cerimoniosa Un altre temps. I de peces valuoses de la seva era moderna, com Cercles o Quan és faci fosc (un dels fins solos de Josep Thió). Al baix, Miki Santamaria (Doctor Prats) va ocupar la plaça del convalescent Cuco Lisicic.

Quintana va al·ludir els diferents concerts pels afectats de la dana i va recordar el finat Jordi Bonell. Va dir que el Palau és un dels escenaris en els quals se sent més el públic, i va tenir ocasió de comprovar-ho a mesura que els èxits pretèrits van anar entrant en escena: els més emocionals El far del sud, Els teus somnis i Camins i els càntics rockers, de Mai trobaràs a L’Empordà. Picades de mans, públic dret, estrofes senceres ressonant al Palau. No es tractava d’això, era la nit Ànima, però Sopa sap que té un tresor en aquestes cançons de joventut que continuen parlant a una generació (o més).