¡A MANAR!

¿Per què ha trigat tant a arribar l’Exèrcit? Pregunta recurrent entre les víctimes de la dana cinc dies després de l’apocalipsi, quan es van començar a visibilitzar uniformes. Un requeriment que els alcaldes increpats als carrers negats no podien ni sabien contestar perquè tampoc ho entenien. I, per molt que expliquessin que cridar-lo no estava entre les seves competències, els ciutadans els retreien la seva passivitat mentre acumulaven pertinences a les portes de casa com si fossin muntanyes de records robats.

Al cap de pocs dies de complir-se un mes del gran desastre, ni tan sols el temps ha donat, encara, una resposta lògica i definitiva a aquella qüestió perquè les administracions es van embrancar en un encreuament de retrets que pretenia acabar desorientant-nos. Malgrat tot, si alguna cosa ha quedat clara des del primer moment és qui no va saber manar. I si bé la raó ha anat imposant algunes veritats, encara manté alguns silencis. Silencis que, al contrari del que es pretenia, l’operació fallida de desviar l’atenció a Europa a compte de l’ascens de Teresa Ribera no ha fet més que continuar il·luminant-los de manera encegadora. Ja ho va dir el clàssic: quan un mentider no et pot convèncer, mira de confondre’t.

La treva política va ser un somieig. Per molt que la proclamessin en públic, per molt que insistissin en el fet que la prioritat eren els damnificats, per molt que es fessin veure, van continuar treballant darrere de l’escenari de la tragèdia per desacreditar-se, uns més que altres, davant les conseqüències d’un drama colossal que trigarà anys a cicatritzar les seves incomptables ferides. Per si amb això no n’hi hagués prou, el mateix Carlos Mazón ha continuat entossudit en el seu protagonisme erràtic, fiant la seva supervivència política a la reconstrucció i administrant amb comptagotes la resolució de la crisi del seu Govern, a qui ha deixat despullat situant al capdavant d’una aventura tan gran un tinent general.

Francisco José Gan Pampols (Figueres, 25 d’abril de 1958) sí que sap què és manar. No només per la seva professió, que obliga a ordre i disciplina, sinó perquè ha pogut desenvolupar els seus dots en infinitat d’operacions militars en zones de conflicte i directoris que requerien capacitat, coneixement i mestria. Per si no fos prou, fa un parell d’anys va escriure un llibre en què el títol ja era tota una declaració de principis: El arte de mandar bien. Querer, poder, saber (Plataforma). Un text que, escrivia, pretenia ser "un toc d’atenció perquè ens adonem per on es comença a resoldre un problema que, si no s’atura, acaba amb tot i amb tothom". Més oportú, impossible.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Persuasió constructiva

Reivindicant el terme comandament, Gan Pampols afegeix a la tècnica de la direcció l’art de la persuasió constructiva, que, segons ell, ha d’anar sempre de bracet de la moral per aconseguir objectius intrínsecament bons. El primer i principal en aquest cas és posar-se a treballar de seguida amb homes i no amb uniformes perquè, més aviat que tard, es tornarà a produir un fenomen semblant. Totes les altres coses no el preocupen. Especialment, les penes polítiques que ja ha advertit que ni són de la seva incumbència ni permetrà que les hi imposin. Per blindar-se, ha recorregut a un altre col·lega amb estrelles com ell i amb un currículum internacional semblant, el general de brigada Venancio Aguado. Tant l’un com l’altre tenen una comesa afegida: ensenyar a Carlos Mazón com es mana. Bé, per descomptat.