Olivier Assayas: "La pandèmia va acabar sent el símbol d’un fracàs col·lectiu"

¿Recorda què va sentir quan, el març del 2020, es va decretar el confinament?

Em vaig sentir molt desconcertat, conscient de com d’absurda era aquella situació i, alhora, aterrit per la mort i el dolor que ens envoltaven a tots. Immediatament, això sí, vaig comprendre que jo era un privilegiat perquè tenia una casa de camp on podia refugiar-me, com una illa deserta enmig de la tempesta. És un lloc on no havia passat més d’un o dos caps de setmana al llarg de les últimes dècades, i que s’havia mantingut intacte amb el pas del temps mentre jo canviava moltíssim. Estar-me allà em va fer reconnectar amb la natura, amb el meu germà i amb el meu propi passat.

¿En quin moment va decidir utilitzar aquella situació com a premissa de Temps compartit?

La veritat és que no vaig decidir fer aquesta pel·lícula, seria més encertat dir que la pel·lícula em va passar. Jo acabava de completar el meu llargmetratge immediatament anterior, La red avispa (2019), la producció del qual m’havia resultat extremadament complicada. Just després que arribés a la cartellera, els cines van haver de tancar a causa de la pandèmia. A més, tenia previst dirigir una òpera i el projecte també va ser cancel·lat. De sobte em vaig veure aïllat i amb molt de temps lliure, i vaig decidir començar a escriure sobre com m’estava afectant aquella situació i dels fantasmes que em van assaltar en aquella casa. Els fantasmes de la meva infància. El del meu pare, que va morir a causa del Parkinson i a qui jo vaig haver de cuidar en la meva adolescència. Aquestes coses.

¿Li va resultar enutjós exposar les seves intimitats en aquesta pel·lícula?

Em va causar certa incomoditat, sí. Perquè Temps compartit és una pel·lícula completament sincera, i perquè per fer-la vaig ficar a casa meva un equip de filmació perquè retratessin una versió de mi mateix només lleugerament exagerada amb finalitats còmiques. Al llarg de la meva carrera, en moltes ocasions he dit que totes les meves pel·lícules tenen una part autobiogràfica, però no era cert. Mai abans havia explicat tant sobre mi mateix com ara. M’he sentit molt vulnerable.

¿Li va resultar terapèutic passar per això?

No ho crec. És cert que escriure la pel·lícula em va permetre sentir que estava fent una cosa profitosa amb el temps, i en aquest sentit va ser beneficiós. Però, a l’hora d’ajudar-me a bregar amb la meva ansietat i les meves neurosis va ser un fracàs absolut, només em va servir com un instrument amb què em podia rascar les ferides. De fet, la pandèmia en general no va fer més que agreujar les meves neures. I també, a dir veritat, em va omplir de frustració.

¿En quin sentit?

Recordem que llavors tots ens trobàvem davant una situació per a la qual no estàvem preparats de cap manera i, en vistes a protegir les nostres famílies i a nosaltres mateixos, vam haver de repensar la nostra actitud davant el món. Jo vaig néixer als 50, el maig del 68 va començar la meva adolescència, i vaig créixer imbuït d’idealisme; sempre he tingut fe en la revolució. I confesso que soc un dels que van pensar que podia sorgir una cosa positiva del confinament i que, com solia dir-se en aquell temps, en podríem sortir millorats. Que il·lús. Vaig veure en la pandèmia la possibilitat d’una utopia, però va acabar sent només el símbol d’un fracàs col·lectiu.

¿La pandèmia va alterar la seva actitud davant el seu cine? ¿És casual que Temps compartit, a més de la seva pel·lícula més autobiogràfica, sigui també la més pròxima a la comèdia?

Segurament no. Les circumstàncies em van portar a qüestionar quin sentit tenia fer pel·lícules i a comprendre que, atesa la tragèdia que contamina el món, és molt important que l’art contribueixi a alegrar i il·luminar les vides de la gent. I, així mateix, Temps compartit és una pel·lícula que vaig rodar pràcticament sense diners i sense expectatives, però fer-la em va permetre sentir-me molt lliure, i reconnectar amb aquest afany d’experimentació que em va guiar al principi de la meva carrera. Tant de bo no perdi aquesta connexió.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Un dels canvis més evidents que va introduir la pandèmia és l’auge del consum de pel·lícules i sèries en streaming. ¿Què n’opina?

No soc consumidor habitual de Netflix, però la meva filla sí que n’és. Quan era petita, es mostrava receptiva davant qualsevol pel·lícula que li posés, així que vaig aprofitar per fer-li veure tots els clàssics del cinema mut. Durant un temps, va creure que totes les pel·lícules eren en blanc i negre i sense so. Però un dia va descobrir que a Netflix hi havia altres pel·lícules, i en aquell moment vaig perdre la batalla. Ara jo provo de donar-li consells, però no puc imposar-li res. Si vol veure Netflix, no puc l’hi prohibir ni obligar-la que, a canvi, revisi la filmografia de Pasolini o que llegeixi Dostoievski. Consumir cine només té sentit si proporciona plaer, i cal acceptar que l’streaming dona plaer a molta gent.