París era una festa que cap pintor català es volia perdre

París era una festa, el centre del món de la disbauxa bohèmia i les revolucions artístiques, i cap pintor català s’ho va voler perdre. Va passar a finals del segle XIX i principis del XX, belle époque encaixonada entre l’Exposició Universal del 1898 i l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i cap allà se’n van anar, amb el cavallet a l’esquena, Santiago Rusiñol, Miguel Utrillo, Enric Clarasó, Ramon Canudas, Ramon Casas, Eveli Torent, Isidre Nonell, Carles Casagemas i Ramon Pichot, entre molts altres.

Són, en paraules del director del Museu Picasso de Barcelona, Emmanuel Guigon, "els catalans de París"; una nombrosa colònia artística que va fer de la capital francesa la seva base d’operacions i l’empremta de la qual explora fins al 30 de març l’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914. Dos barris marcats en vermell en la llista de carrers i més de 80 noms alimentant corrents artístics com el naturalisme, el simbolisme, l’impressionisme i el primitivisme. "Aquí hi ha el 99 per cent dels artistes catalans que van viatjar a París", remarca Eliseu Trenc, comissari de la mostra junt amb Vinyet Panyella.

En total, més de 250 obres i atenció especial al paper de Pablo Picasso, "el jove pintor andalús que parla castellà amb accent de Barcelona", segons Ramon Casas, com a catalitzador del talent aliè i aglutinant de dues generacions i mitja de creadors inquiets. "És com una novel·la curta que passa dècades a París de la mà d’artistes catalans", apunta Guigon sobre una exposició en la qual professionals de la pintura, bohemis a jornada completa, pintors marginals i filoanarquistes comparteixen espai igual que van compartir carrers i tallers, cafès i cabarets, fa una mica més d’un segle. Picasso és, en certa manera, el fil conductor: la seva arribada a París el 1900 amb Casagemas i Manuel Pallarès marca el començament d’una exposició que s’acomiada amb un bust del malagueny realitzat per Pablo Gargallo.

La fascinació per la Ciutat de la Llum es tradueix aquí en paisatges gelats, estampes nocturnes i retrats amb què els pintors mostraven la seva admiració per companys de quinta. S’hi troben Santiago Rusiñol i el cementiri de Montmartre; Ramon Casas i els voltants del Moulin de la Galette; Marià Pidelaserra i els arbres despullats dels jardins del palau de Luxemburg; Joaquim Sunyer i les bugaderes de Belleville... També, és clar, la ciutat espectacle, amb Le Chat Noir i el Moulin Rouge com a epicentres emocionals i canalles, i Picasso immortalitzant ballarines de cancan i de dansa del ventre. En aquest ambient sobresurt L’espera (Margot), tela del 1901 en la qual el malagueny captura l’essència de la nit parisenca a partir del retrat d’una jove que veia en un cafè. Al seu costat, el seu amic Casagemas imagina una vida bohèmia de cafès blavosos, Ramon Pichot retrata la modista i ballarina Germaine i Ramon Casas reinventa La parisiene, una "figura gairebé tan simbòlica com la torre Eiffel".

Lluny dels circuits populars

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

La guerra, un espectacle multiusos

A Montmartre es van instal·lar Rusiñol, Utrillo, Picasso, Casagemas, Pichot, Clarasó i Canudas. Montparnasse, per la seva banda, va ser refugi d’artistes allunyats per decisió pròpia dels circuits més populars de l’art parisenc de l’època. "Montparnasse era molt conegut durant el període d’entreguerres, però abans també hi va haver artistes catalans, que vivien entre tallers i per a qui el més important era la llibertat", explica Trenc.

En els dos casos, afegeix el comissari, la seva recepció va ser desigual. "A Anglada Camarasa, per exemple, se’l considerava un clàssic i Rusiñol va ser reconegut, però Ramon Casas, incomprensiblement, no va arribar a fer cap exposició a París", detalla. Com a colofó, just abans que la guerra ho escombri tot, De Montmartre a Montparnasse es rendeix a l’arravatament escultòric de la belle époque, amb Gargallo, Clarasó, Miquel Blay i els caps de Manolo Hugué anticipant els vents de canvi que portaran les avantguardes i tornaran artistes com Casanovas i Sunyer a Catalunya.