Raphael: "Fer una gira de comiat seria com suïcidar-me cada nit"

És una música que m’ha entusiasmat sempre. Tu saps que jo des de petit cantava en un cor, ¿no? Doncs quan vaig deixar el cor, amb 12 o 13 anys, el que més escoltava era cançó francesa i cançó espanyola. I quan vaig començar a gravar, les cançons noves eren de Manuel Alejandro, sí, però després jo omplia els discos amb aquestes cançons franceses que m’agradaven. Ara bé, mai n’havia fet un disc sencer. I pensant a fer una cosa que no fos allò de tots els dies em va passar la idea pel cap: "¿I per què no faig ara un disc d’això?". I aquí el tenim.

Aquests artistes –Piaf, Brel, Aznavour, Bécaud– cantaven no només amb la veu, sinó també amb el cos: amb les mans, amb el gest, amb la mirada... El que fa vostè des de sempre, vaja.

A l’escenari, ells explicaven històries, que és el que també faig jo. Per això, quan vaig estar gravant amb Charles Aznavour a París pocs anys abans que morís, em va dir: "Raphael, des que vas aparèixer, vaig saber que pertanyies al nostre grup". El grup eren ell, Bécaud, Montand...

Aquesta raça d’artistes que viuen les cançons a més a més de cantar-les, ¿és una espècie en via d’extinció?

Sens dubte, ja gairebé no n’hi ha. I seria bo que n’hi hagués, però això ho ha de demandar el públic i no veig jo els nois i noies d’avui dia gaire preocupats pel tema d’explicar històries. Remenen així el cos [mou una mica la pelvis] i per a ells això ja és acompanyar la cançó. Escolti, no, expliqui’m vostè la història. És clar que tampoc tenen gaires històries per explicar.

Al contrari que Édith Piaf, el seu gran ídol de joventut.

Exactament. Jo vaig conèixer Piaf a través de la ràdio, perquè estava molt de moda la música francesa en aquell temps. I de seguida em va atraure el color de la seva veu, la manera en què deia les coses. I també com estimava la gent i com insultava tothom. Tenia un temperament brutal. I després la vida tan desgraciada que va tenir. Tot això feia que et fixessis en ella.

Va estar a punt de compartir escenari amb ella a València, en les Falles del 1963.

Sí, hi va haver una petita història de persecució. Jo vaig accedir a obrir el programa perquè volia ser allà amb ella. Però uns dies abans es va posar malalta i no es va fer. I després ja no es va poder, perquè va morir poc després. Encara tinc el pasquí d’aquell espectacle guardat com si fos un tresor, perquè són allà el meu nom i el seu. Tot i que jo estic anunciat amb F, es van equivocar.

Ara almenys, gràcies a la tecnologia, s’ha pogut rescabalar una mica gravant a duo amb la veu d’Édith Piaf el Je ne regrette rien.

Sí, és l’únic duo del disc. Com que al seu dia vaig estar perseguint-la i no es va poder fer, ara m’he donat el caprici de cantar amb ella. Entre cantar-ho sol o fer-ho amb la Piaf, doncs molt millor així.

Després de més de 60 anys de carrera, ¿és possible mirar enrere i no penedir-se de res?

Home, segur que si començo a mirar amb lupa, sortirà alguna cosa que em faci dir: "I aquesta bestiesa, ¿per què la vaig fer?". Per això no s’ha de mirar mai amb lupa [rialles]. Però jo crec que no tinc per què penedir-me de res. No he fet res greu. Alguna tonteria o altra, sí, però res important.

Encara està embarcat en la gira de Victoria, que acaba el febrer a Nova York, i al maig ja comença la gira del nou disc. ¿S’avorreix quan és a casa o què?

[Rialles] Ara en les gires intento passar menys temps lluny de casa. Vaig i torno. Però estar de gira és una manera de viure, també. És la manera de saber que tens el futur assegurat. No em refereixo econòmicament, sinó com a artista.

¿Té vostè algun dubte a hores d’ara que el seu llegat artístic està assegurat?

Bé, no. Però si tu estàs tots els dies veient el públic, doncs t’ho estan confirmant, ¿no? "Estem amb tu, som aquí". Aquesta és la millor garantia per a un artista.

No sé si hi haurà molts artistes que després de tants anys continuïn necessitant aquesta ratificació continuada del públic.

Jo respecto a tothom, cadascú pot fer amb la seva vida el que vulgui. Però jo seguiré. Ja sé que un dia hauré de deixar-ho, per una qüestió... física. Als 81 anys he de mirar una miqueta i observar-me, i si veig fallades o el que sigui, doncs caldrà quedar-se a casa. Però no ha arribat aquest moment, així que... El que sí que és segur és que en el meu cas no hi haurà cap gira de comiat.

¿I això?

Jo no vull patir, i fer una gira de comiat seria per a mi massa patiment. Com suïcidar-me cada nit. No vull això.

¿L’incomoda que li preguntin si pensa en la retirada?

El que em faria molta pena és començar a parlar en passat: "Jo cantava, jo anava...". No, senyors. Jo canto. I jo vaig. Perquè puc. Ara, si un dia emmalalteixo o em falla la veu, no hi haurà res a fer.

La seva veu continua sent sorprenent. ¿Què fa per mantenir-la?

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Res especial. La cuido. No fumo, no bec, no faig coses que sé que li poden fer mal. Avui ens toca parlar perquè estic fent entrevistes, però jo normalment parlo molt poc. En la meva vida diària no parlo gairebé gens. "Bon dia", "bona nit" i poc més. I llavors la meva veu està fresca sempre.

¡Caram! I tanta disciplina, ¿li ha permès divertir-se?

Sí, és clar. Jo he tingut les meves temporades de divertir-me, de viatjar, amb la família i sense aquesta. He fet de tot. Però a cada cosa li he dedicat temps quan tocava. I si estic treballant, estic treballant. El que no faig és combinar la diversió i la feina. Això no pot ser.