Reconeixement amb orgullde barri
El duo de Cornellà cull els fruits d’una trajectòria en què l’embranzida artística marida amb el compromís social.
Els germans David i Jose Muñoz, en la seva més tendra infància. | JORDI OTIX
El Català de l’Any de 2024 és doble i respon per David i José Manuel (ell prefereix ser simplement Jose, sense accent), els germans Muñoz, fills del barri de Sant Ildefons (Cornellà) que s’han vist convertits en figures de nostre star-system musical sense creure-s’ho del tot. Reticents a considerar-se personatges o referents cívics, la veritat és que Estopa ha trencat estigmes i sostres de vidre amb una proposada sortida del carrer que, 25 anys després del seu enlairament, ja no pot ser qualificat de cop de sort o carambola del destí.
És per aquest 25è aniversari, commemorat el 18 d’octubre (aquesta data, del 1999, va veure la llum el seu primer àlbum Estopa) i per l’èxit d’haver sigut el primer artista espanyol a omplir l’Estadi Olímpic (el passat 10 de juliol, a la seva gira Estopía), que el comitè editorial d’EL PERIÓDICO, jurat del premi Català de l’Any, atorga David i Jose la seva distinció del 2024, que s’entregarà a la gala de demà en l’Escola Industrial. Reconeixement a un encert artístic transversal i durador en el qual es manegen diverses claus que expliquen la seva estrebada popular: la fidelitat als orígens, la mirada social sensible, el perfil de tios justos que no han perdut el món de vista. Desentranyem aquestes pistes amb l’ajuda de diversos testimonis propers.
Els orígens
Estopa ha presumit de Cornellà durant la gira de 25è aniversari. Els blocs de Sant Ildefons es van convertir en el decorat perfecte dels concerts, projectats a la pantalla. Un paisatge que és present al seu cançoner des de sempre, en temes com la mítica Partiendo la pana ("una noche fría de Cornellà en un rincón...") i també en els seus vídeos: el de Tragicomedia (2004) el van gravar al terrat de l’edifici més alt del barri.
Els Muñoz van començar en la música "tocant els nassos, com segurament diria David, a la plaça Catalunya durant les nits d’estiu," recorda Antonio Balmón, alcalde de Cornellà. David i Jose aprofitaven qualsevol moment per treure la guitarra i cantar a la plaça, tot i que es fes de nit i els veïns es queixessin. En una d’aquestes actuacions improvisades, passada la mitjanit, Balmón, que en aquell moment estava al capdavant de la Guàrdia Urbana, va trucar a una patrulla per desallotjar-los. "Alguna vegada els he explicat que jo era el que els feia fora de la plaça".
Llavors ells tenien uns vint anys i somiaven oferir algun dia un concert a la seva ciutat. "No només van tocar a la Festa Major, sinó que ho han fet a mig món i han omplert estadis", celebra José Montilla, expresident de la Generalitat, que era l’alcalde de Cornellà quan Estopa va saltar a la fama. "Si han triomfat, entre altres coses, aquí i fora, és per aquesta capacitat de connectar amb un determinat perfil de persones joves de la perifèria i d’una ciutat de treballadors".
Cornellà per bandera
David i Jose porten la seva ciutat per bandera. "Això el que fa és normalitzar un barri que havia estat estigmatitzat, de gent treballadora i senzilla, però en el qual val la pena viure i que al llarg dels anys s’ha anat transformant. Ells se senten orgullosos d’això i ho reivindiquen", aprecia l’expresident. Després de 25 anys, els Muñoz "mantenen aquest compromís, no perden els orígens populars i la connexió amb la seva ciutat, la seva gent i els seus amics. No els ha pujat la fama al cap", afegeix. En definitiva, acaba dient Balmón, "et trobes gent normal, gent amb qui compartir un plat de mandonguilles".
Per a Josep Maria Barbat, president de Sony Music Iberia, aquest lligam amb Cornellà resulta crucial. Segons el seu parer, simplement i planerament, "no es pot entendre la carrera d’Estopa, l’evolució i l’impacte de les seves cançons, sense entendre d’on venen i com han sigut de coherents sempre en la seva proximitat amb el barri i amb la gent amb què han crescut".
Sense pamflet; amb missatge
Estopa va de costumisme de carrer, cavil·lacions sentimentals, somnis una mica sortits de mare, però també de certa actitud política, tot i que ells fugin del pamflet i del manifest. Allà hi ha l’al·lusió a l’ansietat laboral de Pastillas de freno ("muy pocos ceros en mi nómina ilegal/ Yo como he firmao un contrato, no puedo parar, parar...") o la crítica al conformisme de Gafas de rosa: "Saca tu sonrisa más casposa / Relájate y disfruta de tu país".
Si algú va seguir molt de prop el despertar polític dels Muñoz és l’advocat laboralista i professor universitari Vidal Aragonés, que va compartir aules de BUP amb David. Aquest exregidor i exdiputat al Parlament per la CUP va néixer i va créixer en Sant Ildefons (on encara resideix) i allà va coincidir amb David Muñoz en el ja extint institut IES Verdaguer. "Enmig de les mobilitzacions estudiantils d’aquell curs, un dia em creuo amb ell, veig que porta alguna referència de Public Enemy i comencem a parlar". I Aragonés descobreix que el Power era un tio que controlava de música –"es podia moure amb Los Chichos però també amb Kortatu, Sabina i La Polla Records"– i que a més també "en sabia d’història i tenia un fons polític important".
D’aquells anys, Aragonés destaca "el temps que David i Jose dedicaven a donar un cop de mà a la seva família al bar i a cuidar la seva àvia, que vivia amb ells." I mostra una foto d’una manifestació estudiantil a Barcelona que es va publicar en la premsa i en la qual apareix un David Muñoz amb 18 anys de la mà d’un senyor gran que vol travessar el carrer per davant de la capçalera. "Per a mi aquesta foto expressa bé com és i com ha sigut sempre David: una persona amb un fort compromís social i polític, però que, si enmig d’una manifestació veu un avi que vol passar, és el primer en donar-li la mà per ajudar-la".
"Moltes vegades es diu de David i Jose que són persones normals –apunta Aragonés–. I sí, ho són, com tanta gent que hem crescut en aquests barris on a ningú se li regala res. Però també són excepcionals, perquè arribar a aquest nivell d’èxit i que no se’ls en vagi el cap i continuïn sent humils, mantenint el compromís social i l’essència dels que significa venir d’un barri de classe treballadora, els fa especials".
Pencaires al bar dels seus pares La Española i a la cadena de muntatge Novel Lahnwerk (que produïa peces per a Seat), David i Jose també van tenir clars els seus drets i la seva dignitat laboral en els primers passos en la música: en el seu concert de debut, al Bar Circumstancialment Sense Nom (actualment La Bodegueta), a Viladecans, l’any 1997, no van tornar a casa amb les mans buides, sinó que van cobrar 30.000 pessetes.
L’actitud
Una altra clau del cas Estopa és que ells són la classe d’ídols musicals que decideixen el calendari de gravació d’un disc en funció dels horaris escolars dels seus fills i que dissenyen les seves gires per poder dormir a casa sempre que sigui possible. Conserven les seves parelles de sempre, es mouen amb una quadrilla d’amics majorment aliena als famosos, fan vida de barri. No es tornen bojos per acudir a festes vip (més aviat miren d’evitar-les). Sospiren més per unes bones braves o uns llibrets de llom que per la tòfona blanca.
"Els diners fan molt mal. Hi ha gent que canvia. Però ells continuen sent els mateixos", coincideixen dos dels seus músics, Juan Maya (guitarra espanyola) i Anye Bao (bateria i direcció musical), tots dos enrolats en Estopa des dels inicis. "Una cosa que mola molt amb ells és que et sents valorat. Ens cuiden. Sempre han confiat en la seva banda", cavil·la Bao, mentre Maya recorda que David és el padrí de la seva filla gran. Albert Pla, col·lega dels Muñoz, també ho té clar. "Són dels pocs músics que conec que continuen vivint de la mateixa manera, fent les mateixes coses i pensant exactament el mateix que quan van començar".
Els seus pares, Pablo i Paula, sempre els van inculcar la idea de mantenir el divisme a ratlla, i la família posa el contrapès a la estrellitis. "Si alguna vegada et divinitzes una mica, la família et posa els peus a terra. Fer la nostra feina no és el més important en la nostra vida. És això, una feina", meditava mesos enrere David a aquest diari. I havent crescut en un bar, es diria que van interioritzar la disposició al servei, a l’amabilitat, a ser fins i tot una mica psicòlegs, a escoltar i respectar.
Notícies relacionadesTot això flota en Estopa. "Han sigut 25 anys tractant bé el públic, donant-los el millor de la seva música. Atenent tothom, sent persones senzilles, normals i transmetent afecte", resumeix León Heredia, màxim responsable d’Heredia Producciones, l’empresa de management que porta Estopa des de fa 25 anys. "He conviscut molt amb el David i el Jose i no hi ha ningú que pugui sentir que l’hagin tractat malament. Això s’ha anat transmetent a pares i a fills, i ara vas a un concert d’Estopa i veus que tenen tots els públics".
Així ha sigut en aquesta gira Estopía en què la unitat de mesura no ha sigut el seguidor individual d’Estopa, un a un, sinó els grups de seguidors de David i Jose i les famílies, amb avis i nets inclosos. Una onada d’empatia recíproca de la qual no s’endevina el final.
