La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Va ser una nit memorable, de les que omplen el teatre d’una pàtina màgica que pinten les ovacions i les emocions. Hi havia expectació per la tornada de la gran mezzosoprano letona Elina Garanca al Liceu, escenari on va debutar amb Sesto de La clemenza di Tito el 2006 i on tornaria el 2011 amb una inoblidable Giovanna Seymour d’Anna Bolena. Des de llavors se l’enyorava –malgrat aquest Rèquiem de Mozart a Montserrat durant la pandèmia–, perquè els liceistes s’han perdut el seu repertori belcantista i també part del verdià.

Com les grans, va apostar per un programa ampli i exigent, amb escasses concessions populars. Alemany, francès, rus i castellà van ser els idiomes de les peces interpretades (més el letó i l’italià de les propines), totes dites en una dicció transparent i perfectament intel·ligible a la qual va sumar un timbre tan bonic com càlid. Garanca es va imposar com una intèrpret sensible i comunicativa, amb una emissió natural, vigorosa en tot el registre i tècnicament perfecta. Ho va fer avalada per un as del piano com és el mític Malcolm Martineau, que, per la seva banda, va oferir al públic del Liceu una classe de música cambrística.

Notícies relacionades

Bon Iver torna des de la boira

Qui és qui a ‘Parenostre’

Es va obrir la vetllada amb set Lieder de Brahms, entre els quals van destacar sobretot O wüsst ich doch Alte Liebe i un lacrimogen Von ewiger Liebe, cantats expressivament com a petits monodrames.

De les quatre propines que va regalar va cridar l’atenció la perfecció aconseguida en una ària ¡per a soprano!, Io son l’umile ancella d’Adriana Lecouvreur. Luxe poètic.