Una catedral feta de cançons

Apartant-se més i més de les seves aventures en l’òrbita del folk al·lucinat (quan era bateria de Fleet Foxes) i en la cantautoria més crua i confessional (com J. Tillman), el cavaller Father John Misty va afegint voluminoses pedres a la seva catedral de la cançó en àlbums que el consoliden com a ambiciós singer-songwriter de fonts clàssiques. Ho fa aquí en un àlbum en què redobla la seva lírica espiritual i coqueteja amb una espècie de gran reset global en la peça que l’obre i li dona títol, titulada amb una paraula en sànscrit que, pel que sembla, significa ‘gran lloc de cremació’.

Mahashmashana, la cançó, ens saluda amb una allau sònica purificadora en què ressonen els ecos d’aquell Leonard Cohen que, en el discutit Songs of ladies man (1977), va multiplicar la seva sonoritat de la mà de Phil Spector: nou minuts d’epopeia embadalida in crescendo, cant parsimoniós per sobre de l’Apocalipsi, cascades instrumentals i un solo de saxo que posa a prova qualsevol clixé.

Una obertura d’impacte després de la qual l’àlbum combina diversos registres: She cleans up s’assenta en una crua guitarra reverberada i en una única línia harmònica; l’autoreferencial Josh Tillman and the accidental dose fon el mig temps amb cordes enrarides (i una cita explícita a Astral weeks, de Van Morrison), i Mental health és un mig temps plàcidament pertorbat, amb herència dels setanta, en algun lloc entre Harry Nilsson i Carpenters, que s’acaba enfilant fins i tot, es diria, més enllà dels límits del seny.

Notícies relacionades

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

Baixes freqüències: quan la música et fa tremolar

Per descomptat, encara que Father John Misty es pugui acostar de vegades (també en Being you) a una certa idea de soft rock (molt relativa), aquí hi impera la convulsió existencial, i la sonoritat és més agitadora que complaent. Screamland, un altre tema clau, resulta abrasiu amb aquesta guitarra d’Alan Sparhawk (Low) i aquesta tornada catàrtica, apuntant que "l’amor ha de trobar el camí". I un altre número remarcable, I guess time just makes fools of us all, torna subtilment a Cohen (amb una mica de Dylan) en una roda lírica plena de conflictes terrenals en connivència amb un suportable (potser irònic) ritme funky. Després de l’última tempesta, l’apaivagament de Summer’s gone, una balada amb cordes cinemàtiques, més a prop de Tin Pan Alley, fa lliscar un cant molt bonic amb missatges fatalistes: "quan contra la teva voluntat arriba la saviesa i tens 40 anys al davant...".

Els coneixedors de Father John Misty trobaran aquí, en el seu sisè àlbum sota aquest nom, refrescades raons per seguir-lo de prop, i els que no hagin caigut a les seves xarxes podran delectar-se amb un art de la cançó fora de temps. Cancionista agut i crooner amb formes old school, Joshua Michael Tillman dona bons aliments a les ànimes necessitades de músiques atemporals i transcendents.